La necessitat de la Llei de memòria, per Antoni Ferrer Abárzuza

Bona part del que permet l’aritmètica parlamentària queda fora de l’ètica. Ho demostra el recent rampell violent del president del Parlament contra la imatge inerme d’una víctima del franquisme. I també el fet que un partit, el PP, que fa quatre anys va presentar nombroses esmenes a una llei però no una esmena a la totalitat, voti ara a favor de la seua derogació. Com a historiador i ciutadà estic convençut que la Llei 2/2018, de 13 d’abril, de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, aporta molt a la democràcia, a la millora de la convivència i al reconeixement dels errors passats.

Argumentaré aquest posicionament meu a través d’un cas tristíssim i ben conegut per la població eivissenca i formentera. Es tracta dels fets esdevenguts a Eivissa el 13 de setembre de 1936. No analitzaré l’episodi, ja tractat per altres autors, sinó demostrar com és de necessària la llei de memòria democràtica. Una llei que, com totes, té encerts i algun desencert però que no deixa ningú de banda i repara molts oblits greus. Començaré exposant els fets contrastats i crec que indiscutibles que passaren aquell dia fatídic i després exposaré el tractament que se n’ha fet des de l’esfera oficial.

El context és el següent: el 3 i 4 de setembre es produeix la retirada de Mallorca de les tropes republicanes que hi havien desembarcat comandades per Alberto Bayo; concentració a Eivissa de part d’aquelles tropes; començament de la col·laboració oberta de l’Itàlia de Mussolini amb els generals rebels a la República, en aquest cas aportant-hi material i personal d’aviació.

Cap a les dos del migdia del 13 de setembre quatre avions italians bombardegen la ciutat d’Eivissa. No tenen objectius militars, el full d’operacions diu: “bombardamento in pattuglia a Ibiza città”. Una de les quaranta-dos bombes cau sobre un edifici conegut com la Fonda Cires. És l’hora de dinar i hi mor un número no conegut de persones. Les defuncions atribuïbles al bombardeig inscrites al Registre civil en són 17, però altres recomptes les eleven a 27 o 28. Una nota en un document oficial de l’època deixa constància que les víctimes en foren més de les registrades perquè no s’havia pogut saber el nombre de milicians forasters morts. 

A la tarda del mateix dia 13, un grup organitzat i no identificat de republicans puja al Castell i obri foc contra les nombroses persones que hi estaven arrestades. Hi maten 95 homes: militars, capellans, civils.

El mateix dia 13 i el dia 14 es retiren les tropes republicanes i amb elles un cert nombre de civils. Les Pitiüses queden sense govern oficial fins a l’arribada de les tropes sublevades el dia 20 de setembre. En aquelles circumstàncies, la recuperació dels cadàvers i el seu trasllat i enterrament són organitzats en absència d’autoritats, tant pel que fa a les víctimes del bombardeig com, especialment, les de l’execució en massa del Castell.

Fins aquí els fets. A partir d’aquell moment, la magnitud de l’atrocitat comesa al Castell i el fet que fossin víctimes adeptes al bàndol guanyador de la guerra va fer que immediatament començassin les honres oficials al seu sacrifici i memòria. El punt culminant va ser l’octubre de 1940 quan varen ser exhumats els cadàvers dels afusellats al Castell i, el dia 29, Día de los Caídos, varen ser traslladats a la Catedral en solemníssima processó civicoreligiosa organitzada per les autoritats (Hemeroteca municipal d’Eivissa, Diario de Ibiza, 29-X-1940). El 1941 es beneïren, en acte oficial presidit pel Bisbe i pel Comandant militar, dos làpides posades a la catedral: una d’elles amb els noms dels que moriren a Eivissa i Formentera del bàndol vencedor de la guerra (HME, Diario de Ibiza, 16-IX-1941). Després, cada any, es recordaren de manera oficial aquelles víctimes en diferents actes. Al mateix temps s’oblidaven i ocultaven els difunts produïts pel bombardeig i els morts causats per la repressió franquista, tant l’extrajudicial com la judicial.

He subratllat el caràcter oficial dels actes de record de les víctimes del bàndol franquista. Oficial vol dir que varen ser organitzats reiteradament per les autoritats franquistes amb despesa de diners i recursos públics. Aquest caràcter oficial és inseparable de les expressions de “dominación roja” i “hordas marxistas” amb què invariablement es va al·ludir als vençuts fins al final de la Dictadura. Aquest era el vocabulari d’una de les dos làpides de la catedral fins que va ser canviada l’any 1999. En paral·lel, es concedí a les víctimes i als familiars directes de les víctimes del bàndol vencedor una àmplia gamma de subsidis, compensacions, ajuts, preferències, etc. 

Tornant ara al cas del fatídic 13 de setembre, al pati del Castell està posada una làpida recordant la terrible execució d’aquell dia i, a la catedral, es recorden els noms dels difunts. I està bé que així sigui. Però, i a la Fonda Cires? Des de 2021 hi ha una placa, però poca gent sabria assenyalar les altres cicatrius deixades a la ciutat i fins i tot a la murada renaixentista per les bombes feixistes. Quantes persones hi varen morir i qui eren —militars, civils, homes, dones i infants— no ho sabem encara amb exactitud.

Així les coses. No és hora d’igualar la memòria d’uns i d’altres difunts i demostrar així que hem superat aquell trauma? Rellegeix la Llei de memòria i no hi veig revenja. La seua lletra deixa lloc al record de totes les víctimes, especialment —i així ha de ser—, a les més oblidades pels estaments oficials.

Antoni Ferrer Abárzuza

Doctor en Història