I era un rei que vivia amb un dolor
que no havia d’anar-se’n ni amb morfina,
la “feina” era la feina per rutina,
la reina era la reina amb mal humor,
no es mirava la premsa –amb el marró
amb què el gendre enfangava la Cristina…–
i tan sols el record de la Corina
consolava els seus ossos. Ai, Borbó…
qui t’ha vist i qui et veu, tan fet miquetes?
com un click de famòbil estripat,
com un lego amb les peces incompletes
o un madelman que és l’ombra del que ha estat:
un jogaroi amb mil tares de sèrie
a qui encalça la més reial misèria.
Gràcies Manel.