Ara que la professió és assetjada políticament (sempre ho ha estat, més o manco, però ara resulta especialment visible), entenc que s’hauria d’obrir una discussió sobre l’ètica aplicable a la professió de docent, d’ensenyant. Què ha de fer, un professional de l’Educació, quan considera que allò que ha de fer amb els seus alumnes no és allò que volen els pares i les mares? O quan troben que no és allò que els marca l’administració? El nostre sistema educatiu, ha de permetre que els pares influeixin en allò que es fa als centres, fins al punt de marcar si una determinada qüestió s’hi pot abordar o no?
Es tracta de qüestions que entenc que resulten del tot fonamentals, però que no se solen abordar dins el nostre sistema educatiu. Normalment, se suposa que els professionals de l’Educació fan allò que els marca l’administració. I que aquesta es troba fortament influïda per allò que consideren que s’ha de fer els pares i les mares. Però no sempre uns i altres criteris coincideixen. Per això existeix el debat obert sobre el pin parental, promogut per l’extrema dreta i per la dreta extrema, en nom, ai las!, de la llibertat (com si la dels pares no pogués anul·lar, per exemple, la dels infants!).
Al llarg de la meua vida com a professor, m’he trobat amb pares que no volien que els seus fills aprenguessin català, per exemple. I, naturalment, jo m’he esforçat perquè n’aprenguessin, perquè entenc que és allò que els convenia. Me n’he trobat de contraris a l’educació sexual als fills dins els centres escolars i, en tenir responsabilitats directives, m’hi he enfrontat obertament i sense embuts. Fins i tot n’he conegut que eren contraris a l’explicació de determinades teories filosòfiques, i he fet tot el possible per posar el dret dels infants per damunt de les dèries i dels deliris dels pares.
Per això pens, i ja ho he escrit a d’altres llocs, que els educadors haurien de comptar amb quelcom semblant al Jurament Hipocràtic dels metges, que els obligats a posar l’educació dels alumnes per damunt de tota la resta.
Bernat Joan i Marí
Entenc la importància d’una dedicació compromesa a l’educació, però els límits de l’ensenyament podrien ser una qüestió complexa. Les ideologies i les necessitats dels alumnes varien, obrint la porta a diverses perspectives sobre què constitueix una educació significativa. El repte rau en trobar un equilibri entre l’ètica professional i les diferents expectatives educatives.
Tens tota la raó, Neus. I, justament, el debat s’hauria de centrar en com gestionar de la millor manera possible aquests equilibris, sovent ben complexos.