De vegades, ens diu més de com van les coses allò que es calla que no allò que es diu. Aquests darrers dies s’ha parlat prou del poc ús del català entre les generacions més jóvens, al conjunt de les Illes Balears. Només una tercera part dels jóvens parlen català habitualment. D’aquests, prop d’un deu per cent són bilingües familiars. Un vuit per cent dels jóvens comencen una conversa en català davant un desconegut. Etcètera. Tot serveix perquè ens quedem amb la idea que el jovent balear està desertant de la seua llengua.
Però, hi insistesc, el més important és allò que no es diu. No es diu, per exemple, que tenim un parlament on el president no fa servir el català i està en contra de l’autonomia. Que tenim un Govern que, per la gràcia de Vox, es dedica a rebaixar la presència del català a àmbits totalment fonamentals, com ara l’educatiu. Que tenim un Estat (el regne d’Espanya) que és fustigat pel Consell d’Europa per l’incompliment sistemàtic de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Etcètera.
No podem carregar, per tant, bàsicament, sobre l’esquena dels jóvens el percentatge d’ús del català que fan. Ni podem suposar que ho fan, senzillament, perquè volen, perquè “deserten”, perquè són uns renegats. La situació és la que és per mor de la persecució política de la llengua catalana. Una persecució implacable durant tres segles, més dissimulada actualment (però, per descomptat, ben activa).
No es poden anar donant aquestes xifres sobre el nostre jovent sense afegir-hi petits detalls com que es pot ser guàrdia civil, inspector d’hisenda o jutge de l’audiència, a les Illes Balears, sense saber català. I que tots hauríem de ser capaços de corregir tot això. Democràticament.
