TONI ROCA
Abril – el més cruel en sàvies paraules del poeta T.S. Elliot- vol tancar la porta, fotre el camp i marxar, no sabem on, de vacances. Vacances pagades? Probable-probable. O no. De moment esperem i desitgem que el seu sigui un llarg viatge a la felicitat que tothom es mereix. El balanç, però, no és satisfactori del tot.
Abril no s’ha posicionat a l’altura, a l’alçada de les circumstàncies. Abril segons la llegenda és quan es produeix l’explosió, l’esclat de la primavera. La cosa fou com a mínim dubtós. La pluja, feble, pobre i escassa. El vent si més no de manera fragmentada, no va passar d’un feble aire de tramuntana que sovint no em deixava llegir el periòdic a l’ampla i renovada terrassa d’Ebusus, cap i casal de les nostres dretes més nostrades i ara dotada -la terrassa, vull dir- d’un cert aire internacional a l’estil snack/bar anys seixanta però sense el Dúo Dinámico cantant allò de quince años tiene mi amor, dulce y tierna como una flor… La humitat no aportà res d’especial ni al clima ni a la temperatura. Meteorològicament la cosa no va creuar el límit de l’aprovat més simple.
Setmana Santa -religiositat i sexe al cinquanta per cent- tingué la temptació d’un simulacre de pluja tan necessària a les nostres assedegades terres. Decepció del turista que sota la inclemència d’un cel gris i de plom passejava desnortat pels camins i àmbits de l’illa. Poca pluja i molta venda a botigues i restaurants. Ca n’Alfredo desbordat. Lenta, esmorteïda campanya electoral amb el trifàlic de la dreta, el bueno, el feo i el malo, que vol dir Abascal/Casado/Rivera, aquest últim nerviós i falangista… Abril o perfectament tot el contrari.
