Pujàvem al solar en un Seat Panda. La goma del cinturó estava tota donada i me l’havia d’aguantar amb les mans per no passar per ull. Els seients tenien la tela tan desgastada i l’escuma tan aixafada que els ferros de baix se’m clavaven a les cuixes. Anava asseguda de copilot perquè en aquells temps les normes de circulació ho permetien. El tauler de control ni tenia porteta ni evidentment portava airbag: era una espècie de prestatgeria còncava de tela on l’avi tenia el permís de conduir, un pedaç brut i una ampolla de 3 en 1 que perfumava el cotxe. Conduïa a poc a poc. Havia treballat de camioner gran part de la seua vida i deia que a la carretera un ha de mirar per ell i pels altres. Sempre el record vestit amb una camisa de quadres de màniga curta i el paquet de Ducados a la butxaca del pit.
El camí fins a l’hort, el camí Vell de Sant Mateu, no era gaire llarg, però la carretera no estava asfaltada i es feia llarga entre tant de bot i la remor dels cargols del cotxe grinyolant, cosa que em feia pensar que en qualsevol moment el Seat es podia desgavellar i que en perdríem algun tros enmig del camí. Quan arribàvem, l’avi em donava la clau per obrir el candau gegant que mantenia fermades per una cadena dues portes enormes de ferro i poder entrar el cotxe. L’aparcava baix dels magraners i caminàvem fins als corrals, on guardàvem totes les eines de l’hort i on ens esperaven també unes quantes gallines esvalotades que volien menjar.
Primer de tot, posàvem en marxa el motor del pou per treure aigua i pastar el segó de les gallines. Era una tasca que m’encomanaven a mi perquè era senzilla i jo gaudia moltíssim d’estacar les mans dins aquella pasterada. L’aigua que sortia de la mànega del pou estava congelada i en els dies de més calor en bevíem de dins una baldraca que cada dia desàvem dins la caseta on hi havia els botons per encendre el motor.
Una vegada s’havia donat de menjar a les gallines i se’ls havia canviat l’aigua de les beguedores, era moment de regar l’hort i collir les hortalisses que estiguessin ja llestes per menjar. L’avi treia uns quants caixons de dins el corral, agafava l’aixada i es dirigia cap al safareig per obrir la palanca. A partir d’aquell moment la meua imaginació volava: l’aigua començava a brollar i la troneta s’omplia fins pràcticament vessar. Per un petit desguàs sortia l’aigua i començava a omplir el reg principal de l’hort. A partir d’allí, s’iniciava un joc a cops d’aixada en el qual s’obrien i es tancaven els recs secundaris que inundaven el sembrat. Mentrestant, jo fabricava vaixells amb fulles, pals i branques que feia navegar dins l’aigua que sortia a tota pressió del safareig. Quan em cansava d’aquest joc i mentre es güelo seguia omplint caixons de tomates, pebreres, carabassins, albergénies, melons i xíndries, me n’anava a menjar figues a l’ombra de n’Oriola i na Julia.
Una vegada l’hort estava regat, es güelo tancava els corrals, carregava els caixons de verdures i ous dins el maleter del Panda i baixàvem de nou cap al poble. A casa ens esperava sa güela, amb el davantal posat i a punt per fer el sopar: ous estrellats i patates fregides amb alls i pebrera. Per a postres, una tallada de síndria assegudes als esglaons de la cuina, davant un gran nisprer. Allò era la felicitat.
Per Marina Ribas Torres