Aquests darrers dies les notícies van carregades de tractorades i reivindicacions per part del sector agrari del país. En un context de sequera, burocratització de les tasques de l’ofici i lliure mercat, agreujades per la distribució desigual de les ajudes de la PAC -que fomenten el productivisme a gran escala-, moltes veus s’alcen per reclamar drets i fer front a la crisi que amenaça el sector.
No falten, tampoc, les veus que carreguen contra l’Agenda 2030 o que embruten les reivindicacions lícites del sector amanint les manifestacions amb teories conspiranoiques com els chemtrails i tones d’odi cap als moviments ecologistes a banda d’altres perles al més pur estil terraplanista. La ultradreta, a més, aprofita l’avinentesa per fer campanya contra Europa i contra la transició ecològica, que consideren les vertaderes culpables de la situació tan precària que viu la pagesia i, de pas, guanyar el vot del món rural. I sembla que els està funcionant força bé, ja que Von der Leyen va retirar la setmana passada la proposta que pretenia reduir en un 50% l’ús de pesticides per part del sector agrícola europeu a causa de les pressions i la polarització del debat entre els propis afectats per la norma.
Un dels missatges que més s’ha estès al llarg d’aquestes setmanes és el de fomentar la compra de producte local, un reclam més que necessari i que interpel·la directament als consumidors. És un problema més que evident per a la pagesia del nostre territori la competència a la qual s’enfronta, sobretot, per culpa de la importació de productes de països extracomunitaris a preus extremadament competitius. I si un passeja per les prestatgeries de la famosa cadena de supermercats que tots coneixem, podrà comprovar-ho in situ: taronges de Sud-àfrica i mongetes del Marroc. Perquè tots sabem que aquí no se’n produeixen, de taronges ni de mongetes…
Comprar productes d’altres indrets a preus més baixos no és un èxit a celebrar, sinó un problema a abordar. Gràcies a les polítiques neoliberals que fomenten el lliure mercat eliminant restriccions i regulacions al traspàs de mercaderies és més econòmic comprar cogombres alemanys que produïts al país. Les regulacions serveixen, precisament, perquè es pagui el preu just als productors, els treballadors gaudeixin de drets laborals i les empreses s’acullin a les normatives de l’ús de pesticides i altres substàncies agrotòxiques potencialment perjudicials per als consumidors i el medi ambient. A més, amb la inflació, els preus dels productes bàsics de la cistella de la compra han patit un augment que ha repercutit directament sobre la butxaca del consumidor.
Comprar productes d’altres indrets a preus més baixos no és un èxit a celebrar, sinó un problema a abordar.
Marina Ribas Torres
A tot això s’hi suma, a més, l’especulació per part de grans grups inversors que es dediquen a la compra de terrenys per explotar en detriment de la pagesia tradicional i les petites explotacions i un envelliment dels professionals del sector a causa de la falta de relleu generacional (la mitjana d’edat dels productors agrícoles de l’estat espanyol supera els 60 anys).
Tenim clar, idò, que com a consumidors tenim molt de poder alhora de decidir quin és el model que volem fomentar. Ara bé, és just culpabilitzar el ciutadà que va a comprar taronges sudafricanes a meitat de preu que les eivissenques tenint en compte els preus de lloguer, els sous minsos i l’encariment de la vida en general? És culpa de qui compra a Mercadona que la pagesia es mori?
Evidentment que escollim quin territori volem cada vegada que dipositam un cèntim a la botiga del barri o al supermercat, però el futur de la pagesia no pot dependre únicament de les decisions d’un ciutadà que amb prou feines aconsegueix arribar a final de mes.
La responsabilitat de les administracions en aquest conflicte és primordial i reclamar regulacions en el mercat de les importacions és urgent i necessari, així com deixar d’exigir als petits productors les mateixes condicions que a les grans multinacionals del sector. No es pot deixar el futur de l’alimentació del país en mans de persones que no han fonyat mai una granja o de polítics que legislen bastant-se en l’economia de l’oferta que prima en aquest món cada vegada més globalitzat.
A més, és urgent dirigir-nos cap a una producció més sostenible, des que se sembra la llavor fins que l’hortalissa arriba al nostre plat. I això es fa cada vegada més evident a mesura que el canvi climàtic avança. I no fa falta anar gaire lluny per veure les devastadores conseqüències del fenomen: a Eivissa i Formentera la manca d’aigua està ja afectant la producció de cereal i farratge (que impacta directament la cria de bestiar), vinya, garrova i ametlla. I si no plou, l’estiu pot ser molt complicat quant a producció hortícola.
M’agradaria dir-vos que tenc la solució a tots els problemes als quals s’enfronta el sector, però us estaria enganyant. El que sí tenc clar, però, és que és més necessari que mai estar al costat dels qui cuiden el territori i el paisatge, fomenten la biodiversitat, custodien les tradicions i lluiten perquè tenguem menjar a taula cada dia. Estam molt emocionats amb la temporada turística i els rècords de reserves hoteleres, però d’altres patim per si se podran regar les tomateres aquest estiu.
Potser necessitarem aquelles “pastilles” per dormir de les quals parlaven UC a la seua cançó Ha vengut un barquet nou fa més de vint anys.
I és que a Eivissa, la història sempre es repeteix.
Marina Ribes Torres
