Mestres i professors desenvolupen una tasca complexa i clau en tota societat. El que és estrany, és el fet que cada cop més sectors de la societat donen l’esquena a la important funció que porten a terme.
En els darrers anys s’observa un cert canvi respecte de l’estatus social i simbòlic de la seva labor que no em sembla gens llunyà del desenvolupament de la societat individualista guiada per l’imperatiu (quasi kantià) del consum.
El mestre com el garant d’un saber, que té un valor en si mateix, i com a tal cosa, dotat d’una autoritat a respectar com a representant d’una funció important per a la societat està caient, per anar cada cop més cap a una espècie de ninot de qui tothom espera treure el que li convé, i que pot ser pressionat i sacsat per les més diverses raons sense possibilitats de poder fer prevaler un ordre, una autoritat que transmet coneixements i valors, i que si bé mai ha estat perfecte, ens donava un substrat per a construir un model de societat des de l’escola fonamentat en uns mínims valors compartits.
La salut -molt sovint, la mala salut- social de la figura del docent és en realitat, no ens enganyem, mala salut de la societat en general, tenint en compte que mestre i professors són el termòstat més fidedigne i sensible de les tensions, discordances i contradiccions de la societat.
El docent és una peça més en la tasca humana per excel·lència, la tasca socialitzadora que fa de l’infans un ésser social. De debò algú creu que sense la col·laboració total de les famílies i de la resta d’agents socials implicats en l’avenir de la societat (institucions, polítics…) els docents tenen res a pelar en la lluita titànica i ingent per a democratitzar societats cada vegada més complexes, plurals i carregades de problemes?
En la meva opinió no tenen res a fer, si no es dóna una agenda compartida per tots on tothom hi estigui dispost a col·laborar, a sacrificar algunes coses i a posar en el centre les qüestions realment importants.
No em sembla en absolut estrany el malestar docent i els problemes de salut de mestres i professors, tenint en compte que són corretja de transmissió del que passa a les aules, que és una pura reproducció del que passa a la societat. Els docents són un termòmetre, i això per pura deducció, porta a associacions d’idees inquietants, però que probablement hem de fer si volem aclarir alguna cosa.
Els docents són una peça sotmesa a un desgast sovint insuportable, i per desgràcia, sovint també cap de turc i boc expiatori de quasi qualsevol cosa, ja que si hi ha alguna cosa que falla es deu al fet que els professors de secundària, els mestres de primària o infantil (o del nivell que siguin), no han fet bé la seva feina en algun moment…
Això és un raonament que tranquil·litza molt a qui el fa, ja que l’eximeix de considerar que té alguna cosa a veure en allò del que es queixa. Curiosament, cada cop sectors més amplis de la societat adopten aquesta coartada: tal vegada, en aquestes acusacions hi hagi quelcom propi que se’ls estigui fent impossible de mirar de prop.
Quan la resta de sectors socials es regiran contra els professionals de l’educació, alguna cosa gens bona està passant…Bé farà la societat que cuidi i garanteixi l’estatus simbòlic i l’autoritat dels seus docents, cosa que implica posar la primera pedra per a la construcció d’una convivència més cívica.
Quan algú pot exigir i reclamar al docent, allò que pensa que vol, de manera violenta, sense reparar en el contracte social que ens vincula, s’estan soscavant els fonaments de la convivència.
Des de fa uns anys també altres sectors, com el sanitari, estan començant a patir el mateix fenomen.
Joan Escandell Salvador.
Psicólogo de la Clínica Iniciativas Médicas de Ibiza y Formentera.
