Els moments de lectura, per a mi, com també ho deuen ser per a moltíssima altra gent, solen ser els de més bon passar, si prescindim de la vida inconfessable que mai a ningú haurem de confessar, i que, per tant, no pot dir-se ni esmentar-se tampoc en aquesta La llibreta d’apunts que llegiu. Ja ho sabem, llegir alguns llibres determinats ajuda a viure bastant millor, i amb els anys, els moments de lectura d’aquests llibres, han aconseguit un lloc de privilegi, sempre disputat en la complicada distribució diària de les 24 hores reglamentàries que duren les girades de la Terra sobre el seu propi eix. I això a remolc d’una fosca, i d’una llum, que li treim al Sol, o que ens la dóna, a vegades enlluernant-nos. Me pregunt si la lectura determinada d’alguns llibres no és també una altra forma d’enlluernar i, sobretot, de voler que ens enlluernin. Perquè hi ha lectures que també poden, per descomptat, fins i tot, obnubilar, en ocasions potser obligant-nos a deixar-les, per prescripció facultativa d’autoprotecció. Però, com que no es pot només llegir en aquesta vida, caldrà que per a la lectura se’n reservin alguns títols de ben especials. Crec que així encara tot serà molt millor i profitós. I és que la lectura és un convit, a cada línia de la pàgina que corre enfocada pels nostres ulls, en aquells moments tan sedecs i sorpresos del que estan llegint, com si ells, amb la capacitat miradora que ens regalen, també pensàssin amb la part del nostre cervell que ens ho està comunicant alhora, i fent-nos-ho viure, en una espècie de doble intensitat, i també veure-ho, per tant, i fruir-ne a plaer, passar-nos-ho molt bé, com sol dir-se, amb llisa prosa despreocupada, si del que es tracta és de resumir i ja llestos fins a la propera oportunitat que la lectura ens doni i li donem a ella.
Italo Svevo (1861-1928) era el pseudònim d’un escriptor fonamental i brillantment recuperat en les moltes edicions que de la seua obra se’n publiquen. Fixant-nos en el cas del nostre especial territori, que podríem considerar insularitzat fins a la tensió patida per un bull peninsular que la mar no refreda quasi mai, tant si és en castellà, com si és en català, els seus llibres apareixen, sense treva i cada pocs anys, i no és mica d’estranyar que així passi. Nascut a Trieste, en aquell temps sota domini de l’imperi austriac, a la realitat pura i dura, i tanmateix, a la també verdadera realitat dels registres civils d’aquella societat, ell es deia Aron Ettore Schmitz. Fill de pare alemany, un comerciant pròsper amb origens hebreus, i de mare italiana, haver nascut a una ciutat on la mescla humana, de procedències, de llengües, de cultures, de religions, era una de les seues característiques primordials, l’haurien i el varen ben marcar, i fins li concediren un passaport de raresa una mica esquerpa, discutida, no reconeguda fins que va ser ja molt tard. I és possible que sigui, gràcies a aquesta característica d’un cert menyspreu rebut en vida, on hauríem de buscar la causa del seu revigorament i resistència personal posteriors. No debades, la seua escriptura ha acabat sent una de les més valorades del ja difunt segle XX, ara que anam embarcats en el nostre nou segle XXI, tan distòpic i irreverent, i en durem aviat cap a 22 anys transcorreguts, inexplicables en molts moments, dalt d’aquest abonyegat remolcador del temps que, a vegades, pareix que fa aigües, o que està a punt de sotsobrar de tant sentir que la història s’ha acabat, o que la història continua, sense descans possible.
Tenc en el record grans moments passats amb la lectura dels llibres que he pogut bastar i tastar d’aquest Italus el suau, que seria com li traduiríem el pseudònim a l’escriptor triestí que no me cans mai de lloar i, si puc, de llegir-ne els llibres que encara no n’he llegit. Pens que tot va començar amb La consciència de Zeno, tal vegada el punt culminant de la seua producció, i me’l vaig comprar en l’edició de Bruguera, molt barata i pràcticament de butxaca vaquera, però amb prop de 500 pàgines, i traduït per Carlos Manzano al castellà, que tal vegada el va traduir a Eivissa, no seria mica d’estranyar, perquè el madrileny i infatigable traductor hi vivia o hi viu, que no ho sé, bona part de l’any. Després, i no record com vaig aconseguir-lo, va venir la lectura de Corto viaje sentimental, un magnífic volumet d’Alianza Editorial, Madrid, 1970, amb la coberta de Daniel Gil, inoblidable, i en la traducció de Carmen Martín Gaite, un llibre amb quatre relats sobre la preocupació per la vellesa i, per tant, per la proximitat de la mort.
Svevo va fer els estudis bàsics inicials a Trieste i, més tard, a Segnitz-am-Main (Baviera), per a l’aprenentatge de l’alemany, que li venia impulsat per línia paterna, hi va fer una estada de cinc anys, en un internat privat, primer amb el seu germà Adolfo, i més tard, també amb un altre germà, Elio, el qual en deixaria testimoni escrit d’aquella experiència compartida En aquests anys s’interessa per la lectura dels clàssics alemanys, anglesos i rusos: Shakespeare, Goethe, Jean Paul, Dostoievski o Turguénev. També insisteix en els estudis de dret i d’economia, que més tard li permetran de treballar amb profit a la banca, quan el pare s’arruïna i les obligacions laborals de l’encara jove Ettore augmenten, sens dubte, de grau. S’havia casat amb la seva cosina, Livia Veneziani, i acabarà treballant en els negocis del seu sogre, especialment els vinculats a les pintures destinades a la construcció de vaixells. Això el portarà a viatjar per Europa i a residir llargues temporades a Anglaterra.
Una vida va ser la primera novel·la publicada per Svevo, i ell mateix se’n va pagar l’edició, que no va tenir a penes cap ressó, si no volem dir que va passar pràcticament desapercebuda per a l’opinió pública italiana de 1892. En la traducció catalana de Rolando del Guerra i Dorotea Casas, apareguda a Edicions 62, en la imprescindible col·lecció Les millors obres de la literatura universal, la vaig llegir, segur que en préstec de la biblioteca, i ho vaig apuntar, a una llibreta pareguda a aquesta, que vaig acabar-ne la lectura el 21 d’abril de 2006. Estic segur que me va agradar molt i que encara tornaria a llegir-la, si no fos que prefereix ara de recordar, perquè també ho vaig apuntar a la mateixa llibreta, que, abans de Una vida, havia llegit Els morts, de José Miguel L. Romero, publicada a Edicions Mediterrània-Eivissa, aquell mateix any 2006, i amb un subtítol aclaridor i terrible: Les víctimes de la Guerra Civil a Eivissa i Formentera 1936-1945; i després de la primera novel·la escrita per Svevo, vaig llegir un llibre colpidor i també excel·lent en tots els aspectes: El año de gracia, de Cristina Fernández Cubas, tal vegada una de les millors entre les molt bones escriptores catalanes que ho fan en castellà i de meravella.
La gran literatura d’Italo Svevo s’edifica sobre la seua enorme capacitat introspectiva. Els temes que tracta són el pes de la moral sobre l’individu, l’amor indefallible i els seus condicionants en fallida deshumanitzant, la vellesa total de la reducció personal al no-res més modern de cada instant i, sobretot, condemnat, insalvable, claustrofóbic. És evident que el sentiment irònic de la culpa forma part del pas del temps que ens desassossega i redueix a ser mínims i menors i menys encara cada volta. La mort, el món laboral i l’obligada força que la subsistència de cada dia demana de tothom, la crítica del model burgés en el qual ell s’hi va moure, i per això el fa ser-ne un expert investigador dels amagatalls de l’ànima, sempre recoberts amb una impuresa astoradora per a reflexar el costat més obscur i llòbreg del ser humà. Es tracta de reconéixer, tot i que no ho parega, que l’home és l’enemic de l’home. I, de retruc, per afegidura, que ho és de la dona que ha estat elevada, per una banda, als altars, i per l’altra, condemnada a l’ostracisme i a la dependència improcedent de qui no és mica millor que ella. Dit en el castellà massís i dolç de Carmen Martín Gaite: Pero la mujer no es siempre la misma en el deseo. Por supuesto que antes que nada sirve para el amor, pero a veces también se la desea para protegerla y salvarla. Es un animal hermoso, pero débil, al que, si uno puede, acaricia, y si no, también.
Ara ha aparegut, en català, una nova antologia de contes titulada Vi generós, Editorial Comanegra, Barcelona, 2021. Amb molt bona traducció de Marina Laboreo, insisteix en el món dels contes i relats que serviren a Svevo per a recrear, amb mesura i temps, el seu propòsit novel·lístic, molt més ampli i definitiu. Com diu Francesco Ardolino al pròleg, Italo Svevo “va tenir unes vicisituds editorials si més no singulars”. Encisat per les teories freudianes, es va autodefinir a l’epistolari que va mantenir amb la seua dona, de la següent manera: “tot plegat, soc un petit delinqüent neuròtic”. Tanmateix, per a escriure com ell ho va fer, va saber-ne molt sobre si mateix, i el que és més important de tot, se’n va atrevir a dir-ho quan ningú ho feia.
Va ser amic i també alumne de James Joyce, de qui va rebre classes d’anglès, el 1907, a l’acadèmia Berlitz de Trieste. No hi ha dubte que James Joyce el va ajudar a pujar en el reconeixement literari que finalment va aconseguir, a un preu molt alt. Enguany, que també celebram el centenari de la novel·la joyciana més famosa, Ulisses, n’haurem de seguir parlant, només que sigui amb veu baixa i buscant relacions i comparatives vàlides per a la insistència en la lliure celebració de la lectura com a necessitat i recurs humà del qual no ens en voldrem separar fins a última hora, si pugués ser. També el gran poeta Eugenio Montale, l’autor de Ossos de sèpia, recentment repescat en català en la traducció de Joan Navarro i Ocatavi Monsonís, li va dar un imprescindible recolçament amb l’homenatge que va dedicar-li, el 1925, a la revista milanesa l’esame. Lidia Veneziani i Ettore Schmitz, el nostre autor avui de referència, varen tenir una filla que va dir-se Letizia, nascuda el 1897. Lidia, per la seua banda, va escriure La vida del meu marit, i va servir-li a James Joyce com a model per a un personatge femení, amb nom que li va a mida del seu cabell sensual, extraordinari, paradisíac: Anna Livia Plurabella. Als 66 anys, Italo Svevo va ser atropellat per un automòbil, prop de Motta di Liverza, a la província de Treviso, i va morir, a conseqüència de les ferides rebudes, mentre els metges intentaven salvar-lo el 13 de setembre de 1928, i ell, fumador contumaç, com el seu principal protagonista novel·lesc, demanava un últim cigarret, que voldrem pensar que no li daven, però no se sap.
Bartomeu Ribes
