En efecte, la pressa t’ho fa dir molt més veloçment cada vegada: no queda temps per a res. El res és res de res i els dies de la setmana topen a l’embut de Cap d’Any i es molesten entre ells, se pugen els uns per damunt dels altres, i es fan la vida pràcticament impossible, com si tractassin d’eliminar-se, i que no en quedàs cap de sa i condret per al Sant Demà que, si arriba, ho farà tard i amb un aspecte que no era el que d’ell se n’esperava. Passen coses i persones i animals, alguns dels quals, aquests últims, podrien fer-nos molt bona companyia. Passen situacions que no i que sí que haurien d’haver passat, i ho sabíem, però ens varen agafar despistats i mirant cap a una altra banda. Per què ens hem hagut de distreure en el moment que no tocava mica de fer-ho? El desembre és la mesada menys innocent de l’any. Fer d’epíleg d’una ristra de dotze divisions de l’any, una mica, però no gaire, desiguals entre elles, té el seu preu i obliga a una condició difícil com és la de representar una espècie de resum, en molts de casos laudatori, del que ens ha passat i hi hem viscut. Però la naturalesa concloent del desembre ja s’encarrega de seleccionar i arraconar cap a l’oblit tot allò que de sobrer s’hi volia anar colant fins a l’excés.
Perquè hi ha l’excés d’allò que ens sobra i ens en volem desfer, però també hi ha l’excés de la mancança, tot el que sentim que ja no és a les nostres mans en el moment que desitjaríem de tenir-ho, i, si pugués ser, no amollar-ho mai més. La vida dels altres sí que fuig i no torna més a localitzar-nos. La vida dels altres és com la part de la nostra vida que no consideram del tot nostra, perquè sempre hi ha una part que no ho és, digueu-li salut mental en un cert declivi, però sense la qual no podríem ser ni la meitat de qui som. Se’n van els altres i, tot i que n’anàvem assabentats, quin mal i quina baixada al nostre infern particular, el mal lloc on hi socarram la decepció, el disgust, l’abandonament en el qual ens hi quedam, a vegades sense ni poder obrir la boca.
Però no queda temps per a res. La reflexió ha de patir un curtcircuit i evaporar-se com una filigrana de fragilitat que no hi pot amb l’ànima i desapareix tal com apareixia: inexistent, inabastable, insubstituible.
Just dèiem que no quedava temps per a res, i és que no en queda, sembla cert, i Helena Alvarado ja pot dir-se, sense més explicacions que les habituals, i són les que tots ja sabem, i ara no haurien de repetir-se, Nora Albert.
Bartomeu Ribes