Opinió: Un eivissenc, empeltat a Barcelona, que no votarà el 1O, per David Tur

David Tur / No votaré, si és que es vota, el pròxim 1 d’octubre, i com molts des de les Illes us estranyau, tant catalanista com sóc jo, provaré d’explicar-ho.

Comencem pel dimecres 6 de setembre, un dia trist per alguns, molts intueixo, catalans, tant pels de soca-rel com pels d’adopció com és el meu cas. El Govern va usar de forma indecent una mínima majoria de diputats (que no de vots) per arrabassar els drets de la meitat de diputats, i dels seus votants per extensió. Va ser un espectacle indecent, vergonyós, una presidenta «hooligan» amb crits i arguments de pati de col·legi volia fer passar bou per bèstia grossa, però el seu sectarisme excloent els delata, això no va de llibertats ni de democràcia (per molt que se n’omplin la boca), això va de nacionalisme i d’odi a qui pensa diferent. Un odi atiat ja fa massa temps des dels púlpits polítics i escampat per mitjans de comunicació, públics i subvencionats, en un discurs simplista, pervers, que recorda molt, massa, al Trumpisme; un discurs on tot qui no combrega amb el discurs únic és un fatxa; on als que lluitaren contra els nacionals a la guerra ara se’ls diu que no són demòcrates i se’ls posa al mateix sac dels seus botxins. Un Trumpisme Nostrat que parla de passar pàgina del franquisme, d’acabar amb els Borbons, obviant el gran suport que el cop del 36 va tenir a Catalunya, obviant que molts dels hereus dels industrials i burgesia que van fer fortuna durant la dictadura són ara els representants dels partits que donen lliçons d’ètica i democràcia o ignorant el gran suport que de fet la monarquia tenia, i té ara encara, entre molts catalans. Un Trumpisme Nostrat que diu voler fer neteja de la corrupció, obviant que s’ha votat 30 anys al clan dels Pujol, als mateixos del 3% que de fet encara ara dirigeixen el partit i que diuen que ens volen portar, sic, a la llibertat. Sembla que molts volen oblidar que tenim un president Convergent que, per molt que facin mans i mànigues per amagar-ho, són els mateixos que han estat saquejant el país. Saquejant per cert de la mateixa forma que ho ha fet el PP, tan lluny i tan prop.

Després d’alguns anys de processisme, de diàleg de sords entre dos governs que no s’entenen bàsicament per que a llurs partits polítics no els convé fer-ho, fent passar per davant els seus interessos particulars als del bé comú, ahir finalment va començar el «xoc de trens». Ahir els representants d’una meitat de catalans va decidir que volien fer un país nou, i que el volien fer deixant de banda a l’altra meitat de catalans, obviant la democràcia i la justícia, obviant els dos terços requerits per l’estatut català per adoptar decisions importants, obviant els avisos de la comissió de garanties que el que feien no tocava, obviant que a les últimes eleccions autonòmiques sols havien tingut un 47% del vot popular, o que a les últimes eleccions estatals sols un 40% dels catalans van votar a partits independentistes, obviant que a l’últim referèndum fa sols 3 anys no va votar ni una tercera part dels convocats. Oblidant en definitiva que aquesta guerra particular seva no és contra Espanya, sinó contra la resta de catalans.

I a més pel camí aquest procés s’ha carregat la transversalitat del catalanisme; fa 20 anys quan vaig arribar a Catalunya ningú dubtava de la importància de preservar i cuidar el català, de la immersió lingüística o que la llengua podia ser una eina d’integració. Avui això s’està acabant a marxes forçades. De la mateixa forma que el nacionalisme d’Aznar va donar ales, i vots, a l’independentisme d’Esquerra Republicana ara estem patint el mateix però a la inversa a Catalunya, el sectarisme i la radicalitat de l’independentisme està fent créixer l’anticatalanisme cultural entre una part, malauradament cada cop més gran, de catalans. Acció-reacció, els dos nacionalismes es retroalimenten sense pensar que a ells, com a partit/moviment els va millor, però a la societat ens va pitjor. I això d’ahir, tot el d’aquests últims anys de fet, no és sols el fracàs d’Espanya i el seu model territorial, està sent també el fracàs del catalanisme transversal i la victòria del Trumpisme Nostrat.

No, no aniré a votar el dia 1 d’octubre, no votaré un referèndum pervers, sense garanties legals, on sols hi ha Sí o No, bons o dolents, ells o nosaltres, fatxes o demòcrates, en això han convertit aquest referèndum el Trumpisme Nostrat. I no, que a l’altra banda hi hagi un Govern, tant o més indecent que el nostre, no justifica ja res, que siguin els mateixos que recollien vots contra l’estatut, els de la Gürtel i el Barcenas, els de les retallades o, si voleu, els hereus del franquisme, no justifica res: us heu posat a la seva alçada, sou igual d’indecents, de sectaris, nacionalisme excloent que atia l’odi al diferent per tenir un benefici propi, sense pensar en les ferides obertes, en el futur de la convivència en comú o de la necessitat d’entesa per aconseguir un país millor per tots, no sols per una casta, no sols per una elit, deixant de banda a la majoria pel camí.

I no, no crec en la independència de Catalunya, una de les regions més riques de l’estat, de fet crec en la redistribució de la riquesa, i crec que el «Madrid ens roba», com la majoria d’arguments a favor de la independència són manipulacions, mitges veritats, perversions que disten molt de la realitat. I crec que els catalans no som superiors moralment, com molts creieu, crec que l’estat espanyol és un estat just i democràtic, amb un sistema de salut i educació millorables segurament, però prou decents i que cal cuidar i conservar.

Per últim els independentistes demaneu respecte, segurament amb raó, al govern de Madrid que creieu que us ha menyspreat i maltractat aquests últims anys. Permeteu que els no independentistes us exigíem el mateix respecte als catalans pensem que és tan repugnant el nacionalisme centralista espanyol, rèmora del franquisme, com aquest nacionalisme provincialista català. Alguns pensem que sou, en última instància, el mateix, per tant no ens demaneu, amb aires supremacistes, que ens decantem, que no siguem equidistants, que triem o blanc o negre, alguns pensem que el millor pel futur del país dels nostres fills no passa per solucions màgiques, passar per fer política, per la negociació i per actuacions sinceres i decents, i això és molt difícil, cada cop més en la conjuntura actual. I dubto que participar en aquest referèndum trampós, fet fora de tota llei i lògica, ajudi en res.

Per David Tur.