Divendres passat, en una cafeteria situada just davant del Consell Insular d’Eivissa, vaig viure una situació que ja s’està convertint en habitual. Un grup de parroquians van iniciar un apassionat debat sobre la situació política a Catalunya que jo vaig escoltar en silenci i sense prendre partit en cap moment. Com a català a l’exili no puc evitar parar l’orella en aquesta mena de discussions encara que el seu contingut acostuma a provocar-me un refús intens. Ja se sap que en aquestes latituds existeix l’arrelat costum de pontificar sobre el que s’ignora i fer afirmacions categòriques sobre temes que es desconeixen.
Així, a peu de barra de bar apareixen Llicenciats en Història i Doctors en Economia que fa dècades que l’únic que han llegit ha estat la llista de la compra però que tenen la possessió de la veritat absoluta quan es parla de balances fiscals, sobre si Catalunya és o no una nació, sobre les diferències o similituds d’aquest cas amb l’escocès, o sobre qualsevol altre aspecte -per marginal que sigui- de la història de la Corona d’Aragó. Opinions amb arrels sòlides i fonamentades per milers d’hores de tertúlies radiofòniques i televisives.
Ara que ens dirigim irremeiablement al conflicte i al xoc de trens sembla que és el moment de posicionar-se. Ho faré només una vegada i de manera resumida: preferiria que aquest invent que es diu Espanya no es trenqués per un motiu molt senzill, els meus pares i la meva germana viuen a Barcelona i no m’agradaria haver de treure’m un visat per veure’ls, ni haver d’anar primer a França i després travessar la frontera. Coses eminentment pràctiques, egoistes i desproveïdes de tota mena de vigor patriòtic, que es un sentiment que m’és completament estrany. Això sí, si una majoria de catalans opta per la independència, ho respectaria: la voluntat del poble és sagrada.
No obstant, hi ha la possibilitat d’un altre escenari que em fa bastant més il·lusió. La casposa Llei de Consultes que acaba d’aprovar el Parlament català permet participar en la consulta sobiranista a tots els catalans que estan escampats pel món -a Nova York, Singapur, Buenos Aires o Newcastle-upon-Tyne- però no m’atorga el dret a vot a mi, català que viu a Eivissa -ni tampoc als catalans que viuen a Cuenca, Móstoles, Bouzas o Medina del Campo-. Quines coses!
Em trobo doncs, en terra de ningú. Per al Parlament català, jo no existeixo. I si el procés sobiranista tira endavant, seré un estranger dins Espanya. Una oportunitat extraordinària per convertir-me en allò que sempre he volgut ser: apàtrida. Ser com Stefan Zweig o Emil Cioran -tot i que no voldria comparar-me amb aquests homes de lletres sinó amb Mehran Karimi Nasseri, l’home que va inspirar al personatge de Tom Hawks a ‘La terminal’, l’apàtrida que va viure durant 18 anys a la terminal 1 de l’aeroport Charles de Gaulle de París, sumit en el buit legal, refusat per un món que no entén que algú no degui respecte ni submissió a cap bandera.
I podria, fins i tot, recuperar els llinatges sefardís de Ventura -de Ben Thorà, és a dir, ‘fill de la Llei’- i autoproclamar-me el darrer jueu errant, sense Déu ni amo, president de la República de Jo Mateix, aquella que té la meva roba estesa com a única bandera reconeixible i on no he de rendir comptes davant cap Tribunal Contitucional sinó única i exclusivament davant la meva consciència, la República DavidVenturiana, que comença i acaba a la meva pell, l’únic país on vull viure.
No serà tan fàcil, David.
L’Estat Espanyol intentarà impedir, primer a les bones i després a les males, que el poble català escollir el seu futur.
Què faràs, doncs ? Arronsar les espatlles i deixar que guanyi la força bruta, o prendre partit de veritat i ajudar als que volen votar ?
No hi ha cap república de tu mateix quan tens lleis que obeir i impostos que pagar.
Sempre disculpant-me per l’atreviment de les meves opinions,
Arnau
Los parroquianos hablarian de lo que no saben, pero su articulo derrama prepotencia y presunción a partes iguales.
Y por cierto, bienvenido al club de los españoles excluidos por los nacionales catalanes. Buenaventura para todos.
No hi ha res que foti més a un franquista que Catalunya es pogui independitzar de manera democràtica.
Te lo traduzco, ‘viler’:
No hay nada que joda más a un franquista que Catalunya se pueda independizar de manera democrática.
No hi ha res que foti més a un franquista que Catalunya es pugui independitzar de manera democràtica.
Te lo traduzco, ‘viler’:
No hay nada que joda más a un franquista que Catalunya se pueda independizar de manera democrática.
No hi ha res que foti més a un fatxa català que el poble espanyol no permeti que uns pocs decideixin si es romp o no el seu país. No farà falta que ho tradueixi.
Jo fa temps q ho dic: q facin sa consulta a nivell nacional!! Q son molts es q votariem a favor per tal de no sentir mes aqueixes inutils discusions entre fatxas i fascistes…