@David Ventura/ Avui comença l’edició més trista d’un Festival de Jazz agònic que ja no és ni ombra del que va arribar a ser. Perquè, honestament, considerar a això un ‘festival’ és un autèntic frau. Anomeneu-lo “jazz a la fresca”, “jazz al baluart” o “jazz a l’estiu” però no Festival de Jazz, perquè és una estafa.
El certamen arriba a una nova edició amb un pressupost miserable i les constants vitals sota mínims a causa del menyspreu constant i evident que pateix per part de les institucions públiques d’aquesta illa, que fa ja anys que demostren activament la indiferència que lis provoca el jazz, un gènere musical que els qui l’estimem diem que és més que música, que és una forma d’entendre les emocions, una sensibilitat especial que et fa tenir una actitud vital especial enfront el món i la vida.
Si pensem que fins fa pocs anys per aquests escenaris han passat artistes de la talla de Chano Domínguez, Brandford Marsalis, McCoy Tyner, Jerry González, Brad Mehldau, Medeski, Martin & Wood o Avishai Cohen, no tenim altre remei que plorar i admetre el que és una evidència: el Festival de Jazz ja no és el Festival de Jazz.
Les retallades econòmiques que ha vingut patint des de l’any 2007 s’havien solventat fins ara amb enginy i Amor per la causa. Gràcies a l’acord amb l’INJUVE s’havia pogut mantenir una programació atractiva portant artistes joves i prometedors, les noves generacions del jazz nacional. Evidentment, el Festival havia baixat un esglaó en la seva qualitat, ja no venien grans estrelles però continuava sent una cita molt atractiva. A més, gràcies a l’invent de l’Eivissa Jazz Ensemble i a l’entusiasme i la complicitat d’artistes com Abe Rábade i Perico Sambeat, a Eivissa hem continuat tenint nits de jazz magnífiques amb molt poc pressupost. Perquè quan no hi ha diners s’ha de tenir Amor per la Festa i la Música, com demostra any rera any la Comissió de Festes de Sant Agustí, per exemple, que amb un pressupost infinitesimal aconsegueix un cartell musical extraordinari.
Malauradament, enguany ja no hi han excuses. El Festival de Jazz, escanyat econòmicament, ja s’ha convertit en una broma de mal gust. Es podria dir que en un context de crisi, els sous públics es poden gastar en coses millors que en Jazz. Fins i tot, si acceptem aquest raonament, l’Ajuntament es podria haver esforçat en aconseguir patrocinis privats com el que ha permès portar a aquests estiu a estrelles caríssimes del pop mainstream com Dani Martín i Malú. És allò de què parlaven… Amor per la Música i pel Festival.
Ara que ja s’ha demostrat que el Festival només rep incúria i menyspreu, crec que ja és el moment de fer un pensament i decidir si volem continuar fent el ridícol un any més. És a dir, si preferim un Festival agònic o si li practiquem l’eutanàsia i santes pascues. O salvem el Festival de Jazz o el matem d’una vegada, però que no continuï per més anys l’espectacle d’aquesta espantosa agonia, per favor.
Festival de Jazz, Malú, Dani Martín, infestados de DJs… mucho tiene que cambiar esto
Algún político tiene algo que decir sobre esto?