Formentera és una puta
Tots diem que l’estimam, però el que fem és aprofitar-nos. Durant l’hivern és una roca al vent, oblidada al mig de la mar, però quan arriba la primavera no li falta qui l’afalagui, la pentini, li posi un maquillatge ben vistós, una falda ben curta i, amb una besada a la galta i una palmada al cul, l’enviï a treballar. De maig a octubre, dia i nit, el seu cos i la seva ànima es lloguen a bon preu a una clientela molt “selecta” vinguda d’arreu del món.
Polítics, ciutadans, gent d’aquí i d’allà, uns més i uns altres menys, però tots en som responsables. Ara bé, a les tertúlies radiofòniques, a les barres dels bars, a les torrades i paelles dels diumenges de novembre la culpa sempre la tenen els altres.
“La protecció de la posidònia ha de ser compatible amb l’activitat econòmica del parc natural”, diu una vegada i una altra, sense cap vergonya, un càrrec polític que ningú ha votat i que representa a l’administració encarregada de protegir allò que fa d’aquestes platges unes de les millors del món. Dos grans empresaris forasters, de reconeguda moral comercial, obtenen per recomanació del servei jurídic del nostre Consell -això diuen-, disposicions addicionals transitòries per construir cases de 400 m2 en zones protegides. Petits magatzems es converteixen de la nit al dia en botigues de souvenirs que obren tres mesos i desapareixen. Dels antics corrals de bestiar fa anys que se’n fan apartaments. Concessions públiques sobre platges idíl·liques amb caps de personal molt sensibles que tenen empleats treballant set dies a la setmana, venent tones de mojitos diaris a dotze euros cadascun. Ganivetades per aconseguir aquestes concessions. Centenars de vehicles en lloguer que envaeixen l’espai portuari i mentrestant els governants volen fer un edifici-aparcament i parlen d’ampliar el port. Les rotondes creixen com a pebrassos, les circumval·lacions habiliten tanques i tancons com a nous espais urbans. Els negocis es multipliquen cada any al mateix ritme que es redueix l’economia local, es perd la identitat d’aquesta terra i desapareix la nostra capacitat d’avergonyir-nos. Formentera creix i creix, però cada any som més pobres.
Així de trist, a la nostra “estimada” illa l’obliguem cada estiu a prostituir-se. Proxenetes locals i forasters, rufians i alcavots sense escrúpols, tots lluitem obsessionats per gestionar les millors cantonades, els millors serveis. Formentera és una puta, tot aquell que disposi d’una setmana o quinze dies i una cartera ben plena, sense cap més requisit, se la pot cardar. Jo estic pensant d’obrir al port, quan l’ampliem, un negoci de preservatius.