Aquest cop sí. Malauradament, s’acaba una etapa molt gratificant per jo i especialment enriquidora com ha estat la col·laboració setmanal amb el Nou Diari.
Em queden moltes coses per dir i analitzar, podria parlar encara de la notable mala fe de la pediatra que ha fet bandera contra el català quan en realitat no era més que una excusa per justificar el seu canvi, legítim, de la sanitat pública a la privada.
També podria criticar encara més la passivitat i la covardia del govern balear en la qüestió de la defensa de la posidònia i, en general, de tot el patrimoni natural de les illes, especialment d’Eivissa i Formentera -no perquè la situació sigui pitjor que a Mallorca i Menorca, però sí perquè a jo em toca més de prop.
Evidentment, podria entrar a valorar l’estrambòtica concepció de la llibertat d’expressió de què fa gala el gobierno, en minúscules, d’espanya, també en minúscules, quan s’entesta a condemnar actituds i mantenir delictes que no existeixen en cap democràcia moderna.
I què dir de la separació de poders que el gobierno, en minúscules, d’espanya, també en minúscules, diu que és modèlica quan la realitat, contumaç i tossuda, ens demostra dia rere dia, que és inexistent?
Però no, avui no volia parlar d’aquestes coses, tot i que em molesta profundament haver de seguir formant part per força, d’un estat que manté presos polítics i que obliga a l’exili per raons estrictament ideològiques, un estat que fa el ridícul a cada passa però, això sí, de fronteres enfora, perquè sembla que, de fronteres endins, som pocs, massa pocs -afortunadament cada cop som més, però encara som massa pocs- els que tenim clar que aquest gobierno, en minúscules, actual és un autèntic calvari i una rèmora que ens acosta al franquisme a passes gegants.
Avui volia agrair profundament a la redacció de Nou Diari l’oportunitat que m’han donat de poder expressar els meus pensaments i opinions de forma lliure i sense censura de cap mena, durant tots aquest temps -poder tenir una secció fixa, «paraula de Ferru«, em va fer sentir orgullós, ho reconec sense modèstia- respectant tant la forma com el fons del qual he dit, amb més o menys fortuna.
He estat conscient que les meves opinions han tingut seguidors que m’han fet costat i detractors que m’han criticat, insultat i enviat a Catalunya més d’un cop -em quedarà sempre la satisfacció de què ells no han pogut fer-me marxar, d’això se n’han encarregat la cobdícia i l’exercici del poder de forma interessada-, però no demanaré disculpes a ningú, ans la meva opinió, com la de qualsevol persona, ha d’ésser respectada, compartida o criticada, però respectada com a exponent de la meva manera de pensar, tan legítima com la de qualsevol. I el mateix s’ha de dir de la manera d’expressar-me. He procurat ser curós amb les paraules emprades, però he dit el que he dit i com ho he dit, en sóc plenament conscient i em reafirmaré ara i sempre en totes les meves paraules.
A Eivissa he exercit una professió tan exemplar com la de jutge amb tota la dignitat de què he estat capaç i amb tot l’afany per fer tan bé com he sabut aquesta tasca tan difícil.
A Eivissa he estat candidat a batle d’una població tan important com Santa Eulària des Riu, amb ple coneixement de les minses possibilitats de guanyar, però ho he fet amb el suport de persones que m’han fet confiança, i crec que no les he defraudat. Si més no, així ho espero.
A Eivissa he ajudat nens amb necessitats especials fent teràpies amb cavalls i m’he pogut endinsar en el fascinant món d’aquestes persones que ens són, en massa ocasions, quasi invisibles o molt llunyanes. I he posat tot el que he pogut de jo per fer-ho bé. El temps dirà si ho he aconseguit.
A Eivissa he fet amics, grans amics, he compartit estones amb gent interessantíssima i he pogut millorar com a persona, aprenent dels que saben i ensenyant als que volen aprendre.
A Eivissa he estat feliç, immensament feliç. És una terra que mai serà un record perquè sempre serà present en jo.
Com deia, gràcies a la redacció de Nou Diari per deixar-me dir, als que m’heu llegit per fer-ho i als que heu format part de la meva vida per fer-la millor, i a jo amb ella. Avui sí que c’est fini, així que m’acomiado de tots vosaltres. Sort, salut i República!!
Per Ferran Moreno i Castillon
Gràcies Ferran!