Has tingut por de tornar a sentir la ferida seca de l’insult o del cop i has tancat els ulls esperant que s’acabi aviat, que la ràbia s’aboqui i esquitxi nomes el teu cos i la teva ànima per, després, deixar-te abraçar un altre cop amb l’esperança, estèril, de que el futur sigui diferent.
Tants cops has tremolat en sentir la clau al pany o en posar el plat a taula que t’has acostumat a dur l’angoixa dibuixada al cor, com un vestit perpetu que t’acompanya on vagis. Ara ja no en tens esma, però segueixes acotant el cap i baixant la mirada, preguntant-te què he fet? Per què ho faig malament? Com ho haig de fer per fer-ho bé?
Has deixat de ser tu per ser allò que es vol de tu, has deixat de parlar per no sentir-te dir que callis, has deixat de mirar per la por de què la ràbia i la follia et colpegin un altre cop. I no ho has aconseguit ans sempre hi ha motiu, excusa o, senzillament, tu ja saps perquè…
T’has fet experta en dissimular el plor i la por, en amagar els blaus i les ferides, en maquillar-te amb mestria per esborrar els rastres de la força i la ira i en somriure i desviar converses.
I saps que un dia serà diferent, que un dia no s’aturarà res i et deslliuraràs perquè tindràs la sort de què el partit de futbol no hagi anat bé, de què a la feina l’hagin escridassat, de que sigui difícil trobar aparcament… i la ràbia desfermada no tingui aturador. No cridaràs, aquell dia no. Sentiràs els colps i els insults cada cop més lluny, més esmorteïts i menys feridors fins que tot s’acabi i t’hagis mort, per fi, a mans de qui et deia que et protegia i t’estimava tant!
I llavors sortiràs a les notícies i els vesins i vesines diran que ja s’ho imaginaven, que allò es veia venir. I potser fins i tot la vesina del costat dirà que havia estat a punt de trucar a la policia més d’un cop perquè sentia els insults, els cops i, sobretot, els teus crits i els teus plors. Però també diran que no ho haguessin dit mai d’ell, que semblava tant educat i tant amable amb tots, sempre correcte, sempre atent…
En els últims 10 anys, hi ha hagut més de 1.000 víctimes de violència masclista. Fins quan aquesta vergonya? Fins quan haurem de seguir tenint un dia per recordar les víctimes de violència? I és que l’origen de la violència masclista com de qualsevol violència- mai és pot atribuir a les víctimes, per molt que la tradició educativa d’espanya s’hagi fonamentat en una societat de mascles misògins que ha tingut la dona com un objecte, com un ornament o com una nosa necessària per satisfer instints primaris i tenir esclaves submises a bon preu.
No, el problema de la violència masclista no és un problema de les dones. Sí que les afecta, és clar, però no és un problema d’elles. És un problema de tota una societat que pot de conviure amb aquesta violència i amb els maltractadors, que és capaç de justificar la brutalitat i el menysteniment en conductes que haurien de ser normalment admeses, com el respecte, la llibertat, el dret al propi cos i a emprar-lo com i quan es vulgui, la igualtat…
I és que les dones i els homes som iguals, amb penis i vagina, però iguals perquè plorem -els homes també, només faltaria-, riem, estimem i sentim igual, tenim un cor que batega i sang vermella, un cervell capaç de pensar i una veu per fer-se sentir.
La igualtat entre dones i homes no te discussió. Els nens petits ho tenen clar i és la nostra societat la que, de mica en mica, els imbueix, en créixer, de la suposada diferència que tant bé ha anat a l’status quo imperant, però és una fal·làcia i els nens, savis com son, ho saben. Lamentablement, sembla que els que no ho sabem som els adults, aquests adults que hem de dirigir els passos dels nens que seran el futur. És preocupant, oi?
Anam malament si no som capaços d’eradicar aquesta xacra des del menyspreu cap els maltractadors, des de la solidaritat amb les víctimes i, sobretot, des de l’actitud decidida d’impedir, pels mitjans que hom tingui a l’abast a cada moment, situacions que pugin derivar en violència cap a les dones, sigui en l’àmbit que sigui. I som nosaltres, la societat civil, la que, educant i entenent la igualtat entre homes i dones com natural, hem d’arribar al convenciment de què les dones son persones. Malauradament, sembla que, en ple segle XXI encara no hi hem arribat i ens falta molt de camí per fer. Que trist!
Per Ferran Moreno Castillon, Ferru.
