Paraula de Ferru: ‘Un per què?’, per Ferran Moreno i Castillon

Una setmana després de la salvatge i desproporcionada demostració de força del gobierno d’espanya per impedir la realització del referèndum d’autodeterminació de Catalunya impulsat i convocat pel Parlament català, res ha canviat.

La determinació del poble de Catalunya (un 56% de participació amb un 90% de vots favorables a la independència) va quedar palesa el mateix dia 1-O, quan milers i milers de ciutadans varen anar a les seus electorals per defensar el dret a decidir, el dret de votar i prendre part, amb la seva opinió, en el desenvolupament d’un país. Hi erem molts i no tots independentistes, perquè el que va unir al poble, als vesins, als amics, va ésser la defensa de la democràcia de veritat, dels drets dels que tots en som subjectes i que, amb una ceguesa maldestre i enfurismada, el gobierno d’espanya va voler impedir de totes totes.

El cert és que, malgrat l’ingent esforç econòmic i la barroera manca d’astúcia, el gobierno d’espanya no va aconseguir el seu objectiu, que no era altre que silenciar la veu d’un poble que clama un canvi des de fa temps.

Estic segur, convençut, que entre els espanyols n’hi ha d’haver molts que pensen per què el gobierno no vol ni sentir parlar de negociar res? perquè aquest tancament radical enfront de les aspiracions legítimes del poble de Catalunya? Arribats a aquest punt cal recordar que, abans de la independència i en els últims 10 anys hi ha hagut diversos intents de modificar la situació política i econòmica de Catalunya, intents tots ells jurídicament impecables però políticament inacceptats per les oligarquies espanyoles que mouen els fils a l’ombra. Feim memòria:

-El 30 de setembre de 2005, el Parlament de Catalunya aprova per majoria aclaparadora (només hi va votar en contra el pp) el projecte de nou Estatut -amb anterioritat, el presidente del gobierno s’havia compromés a “apoyar la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán”-.

-Posteriorment, el congreso de los diputados va aprovar el 30 de març de 2006 un estatut que ja havia estat laminat (segons Guerra, “nos lo hemos cepillado como un carpintero”) i el senado el va validar el 10 de maig de 2006.

-El 18 de juny de 2006 es va aprovar per referèndum (que el mateix mariano rajoy havia demanat, quines coses te la hemeroteca!) l’estatut laminat i maquillat, és a dir, sense respectar el text sorgit del Parlament de Catalunya, amb un 73% de vots favorables d’un total de participació que no va arribar al 50%.

-El 28 de Juny de 2010, el tribunal constitucional va dictar sentència -a instancies del recurs presentat pel PP fent gala del seu sentit de la democràcia- i va eliminar o modificar 42 articles de l’Estatut i en va modificar també el preàmbul (una part de les lleis que no te validesa jurídica).

És a partir de la manca de respecte per la decisió dels catalans sobre el seu Estatut i per l’evident i, avui, reiterat incompliment de les promeses fetes als catalans sobre el respecte a les seves decisions que s’inflama l’independentisme, davant de la mirada miop i immobilista dels diferents gobiernos fins arribar al dia d’avui. S’ha intentat, per part de Catalunya, negociar noves perspectives, noves situacions econòmiques i jurídiques però la resposta sempre, invariablement, ha estat no, al temps que la situació econòmica dels catalans empitjorava per l’insaciable espoli a que el gobierno d’espanya sotmetia i sotmet, avui encara més, a Catalunya -i crec que cal puntualitzar que Balears també pateix abastament l’espoli sistemàtic del gobierno, però de moment calla i d’això en podem parlar un altre dia-. Fins aquí hem arribat, a una situació insostenible que empeny Catalunya cap a l’unic camí que queda per ser fidel al compromís i a la voluntat del seu poble: la seva proclamació com a República Catalana, ella sola, només Catalunya, res de Països Catalans, tot i que, si volen, seran sempre benvinguts.

Els esdeveniments passats des de l’1-0, i especialment aquell dia, les amenaces continuades, la execrable i desproporcionada violència, la mentida continuada del gobierno i els seus acòlits mediàtics, la força de la por que pretenen imposar i la cavernària resposta d’una majoria d’espanyols sense cap capacitat de crítica ni de raonament no ajuden a normalitzar la situació ni ha trobar cap altre camí.

Afegim-hi el discurs del rei, un personatge hereu directe de la més ferotge repressió contra el poble de Catalunya, perpetuat pel dictador i que absolutament ningú ha votat. En sis minuts s’ha limitat a atiar encara més el foc, sense fer cap menció al diàleg ni a la prudència, apel·lant a la sagrada unitat d’espanya (que els seus antecessors van trencar amb el Tractat d’Utrecht en cedir Gibraltar), ha actuat i parlat amb un fanatisme impropi, impresentable i impensable en algú que es venta de ser l’element de cohesió de tots, demostrant que la espanya que diu manar, morta econòmicament, és un país arruïnat moralment i ancorat encara en el segle XIX.

I tot, en definitiva, per una qüestió econòmica, que es resumeix en el 24% del PIB que representa Catalunya per espanya. Si espanya perd Catalunya (i això és qüestió de temps), espanya es veurà abocada a la misèria i al rescat econòmic. Els polítics del gobierno -i alguns més- ho saben i d’aquí ve la ferotge negativa a fer res més que seguir esprement un territori que els ha dit que no vol seguir així i que, cada cop amb més força, vol canviar la situació, vol una revolta des de baix contra les oligarquies econòmiques que no volen canviar res. Aquesta revolució feta arreu d’espanya demostraria que el poble espanyol encara no està adormit del tot i que encara te voluntat de millora, però pel que es veu, només Catalunya te clar el camí, de moment. I potser després, serà massa tard.