Les eleccions de diumenge vinent aniran molt bé per veure si, en política, la mentida penalitza o no penalitza.
Escric aquesta consideració pensant en el fet que un dels dos candidats a presidir el govern de l’Estat ha set agafat diverses vegades, durant aquesta campanya, dient mentides.
La primera vegada no va poder ser caçat “in fraganti”, perquè el trumpista MAR li havia preparat molt bé el guió per a l’esdeveniment. Amb el posat serè, tranquil, gairebé de mosca morta, va anar amollant tot un seguit de mitges veritats i de mentides contrastables, a un ritme tan extraordinari que ningú no podia verificar el que realment estava passant. Com que a l’altre candidat el perd la pinxeria hispànica (el de les mentides és gallec, i per això no cau tan fàcilment en totes les febleses que comporta la supèrbia), va quedar completament desarborat, com una embarcació enmig d’una tempesta. Se suposa que el particular Mr. Bean galaicoespanyol va guanyar el debat, cosa que no em sorprendria si tot el Regne fos Castella (allà ja ho sabien, al Segle d’Or, que la mentida no penalitza, sinó que fins i tot resulta molt i molt ben valorada), però que em sorprèn als nostres països, a la part bascònica i a la mateixa nació d’origen del candidat. Aquí la mentida solia penalitzar.
Al cap de pocs dies, una periodista de Televisió Espanyola el va agafar in fraganti, durant una entrevista, amb mentides contrastables sobre l’augment de les pensions (tema notablement sensible). L’home s’ho va mirar d’espolsar, i fins i tot li va exigir disculpes a S. Intxaurrondo. Ara, els periodistes, sembla que quan fan la seua feina s’han de disculpar. Hi va haver temps de contrastar la mentida, de constatar que, efectivament, el candidat mentia. I ho sabia, perquè es tractava d’una mentida repetida.
Ara tocarà veure si diumenge la gent és capaç d’optar per algú que ha mentit, a consciència, durant la campanya. Ara podrem constatar, de manera numèrica, si la mentida penalitza o si tot s’ha tornat tan líquid que es perdona qualsevol immoralitat, si tens prou mitjans al darrere. O al davant. O al costat. Que pareix que tots ja anam perdent el nord.
Parlant de mentides li recomano el llibre “La mentida més bonica” de Francesc Serés sobre l’esplendor i les mentides del procés a Catalunya.
La novel•la tracta de la Marina i el Carles, dos professors de secundària a punt de jubilar-se que, després de tota una dècada de compromís polític esperançat i eufòric amb l’ideal independentista, ara (desembre del 2021) viuen immersos en el desengany, perplexos i rabiosos contra uns dirigents que els van mentir, però també perplexos i rabiosos contra ells mateixos per haver-se deixat enganyar com criatures.
Com pot vore mentides en diuen quasi tots siguin gallecs, “espanyols cañi” o de Girona…d’esquerres, de dretes i de centre…en fi🤬. Vosté només les veu d’un caire les mentides…
Pute lider
No lo creo, si penalizase Ud. no publicaría o habría publicado ni un 10% de todo lo que ha escrito en su vida. Pero esto es así. En fin.
Benvolgut Toniet,
no tenc res a criticar del teu comentari, sinó tot al contrari. Crec que l’amic Francesc Serés és un dels autors que avui més l’encerta dels nostres països. El tenc en la més gran estima. Salut i ànim.
Benvolgut Bernat+Joan,
que em digui que “l’amic Francesc Serés és un dels autors que avui més l’encerta dels nostres països” es una manera sútil de reconeixer que també es digueren moltes mentides en el procés… bé, es un començament!
Per supost que la mentida hauría de penalitzar però amb el nivell que hi ha…ho tenim difícil.
Tampoc estaría malament que també critiqués quan els de les seves idees/conviccions polítiques menteixen o fan alguna cosa malament que ho posi en solfa (es una idea).
Bona nit i salut per tots!