La identitat d’un poble és quelcom perdurable i ancestral, ans és el fruit de la història escrita sense lletra pels majors, per tots i cada un dels majors de tots i cada un dels que han nascut, vivim i han mort en un indret concret. La identitat està feta de moltes identitats personals, de molts noms i de molta suor i esforç. Cada cop d’espioc, cada renec, cada carícia, cada llàgrima i cada somriure son identitat. I cada matí, cada llevar-se a trenc d’alba, cada llençar la xarxa del llagut estant o cada llaurada empenyent la rella estirada pel ruc son identitat. Cada bugada al safareig, cada dinar i sopar, cada petó dolç son identitat.
La identitat defineix a un poble, a una mena de persones, de gent, que viu i parla i estima d’una manera que és la seva, la que han après i millorat cada dia, a cada instant. Ni millor ni pitjor, només la seva, la nostra, feta d’històries senzilles de persones anònimes però vives que han perdurat al llarg dels anys i s’han transmès de pares a fills com el tresor que son, amb els contes de la mare i les històries dels güelo engalanades amb la imaginació de cada un fins a deixar-les tant polides com per seguir transmetent-les amb el parlar de cada casa.
La identitat també es fa de llocs, d’indrets que tenen nom antic i que te una raó ancestral, antiga, tant antiga com la memòria, indrets on s’ha estimat, s’ha lluitat, s’ha mort i s’ha viscut, indrets que han estat i son llocs de vida i de recordança, identitat al cap i a la fi.
Llegir que les Pitïuses son les illes o es parla menys el català -o eivissenc i formenterer per no ferir susceptibilitats massa aflorades i poc documentades- és dolorós i entristeix. A jo, que soc pitiús d’adopció i estimo aquesta terra perquè la he volgut conèixer i entendre’n la parla i la història, m’és dolorós veure com es trepitja i embruta la seva història i la seva llengua i m’entristeix pensar que el seu paisatge, els seus ametllers i garrovers, els seus conreus d’esforç i suor es perden, abandonats per la cobdícia.
La identitat d’aquesta terra pitïusa ha esta anorreada, menystinguda i traïda per una caterva d’aprofitats que han volgut oblidar la història, la seva pròpia memòria i el bagatge dels seus ancestres en benefici d’una riquesa material. Ara son rics de butxaca però pobres d’esperit.
Revoltem-nos per la memòria de tots els que han viscut i mort abans que naltros i ens han deixat el tresor que deia, un tresor d’un valor inestimable fet de tradicions, rondalles, contes, amor i renecs, transmès d’orella a orella amb una parla que no podem oblidar perquè oblidar els arrels suposa perdre allò que se suposa que som i que, modelat per les mans del temps i dels nostres majors, volem ser.
Qui perd els orígens, perd l’identitat. Ho ha cantat Raimon però és una frase molt antiga i molt certa, ans perdre els orígens vol dir no només no saber d’on venim sinó no saber on anem, on volem anar i com volem anar-hi.
Trair la memòria d’aquesta terra, oblidar els avantpassats, canviar el nom dels indrets on s’ha forjat i escrit la història i no saber llegir-la per haver renegat de la seva llengua és immensament trist i, a jo, és quan el cor em plora.
Ferran Moreno i Castillon, jurista.
EIVISSA SÍ.
Muy bien, todo muy bonito, pero hay una cosa que se llama evolución.
A lo largo de la historia han evolucionado los pueblos, los territorios, y las lenguas también, porque sino todavía estaríamos todos hablando en latín, no?
Hoy en día en mucho más útil hablar en castellano o en inglés.
Con esto no quiero decir que se tenga que olvidar el catalán, pero tarde o temprano la evolución pondrá a cada lengua donde le corresponda.
Parlar d’evolució per justificar la imposició d’una llengua en detriment de la llengua pròpia és, com a mínim sarcàstic.
La mesura d’una llengua, d’una cultura i una tradició no és la utilitat. És l’amor pel que és nostre, pels nostres antecessors i per la nostra història.
Los únicos que quereis imponer una lengua sobre la otra sois vosotros, los demás utilizamos la lengua que nos es más útil en nuestra vida diaría, o sea el castellano.
Jo no t’imposo res, només empro la meva llengua i t’exigeixo que la respectis. Ni la parlis si et fa feliç, però respecta-la.
Ferran , desde el momento que el tema lengua catalana fue instrumento político la cosa se jodió . A los que viven desde su cómoda atalaya de la llengua imponiendo y tachando a los castellano parlantes de fachas retrógrados , exigiendo que hasta los cirujanos de la sanidad pública deben saber el idioma de Ausias March i Bernat Metge , les importa poco que cada vez se hable menos el catalán ,porque su ceguera siempre les da la razón . Ellos son los buenos , los elegidos , lo demás son calderilla . Además, seguro que la conselleria encarga un informe al gurú de Bielet y todo solucionado. De lo que se trata es de mantener el estatus adquirido.
Gran articulo, los comentarios, mejor me ahorro el calificativo. M
Gràcies Klaus.
Els que estimem la llengua catalana pues io no soc Eivissenc mes si catala procurarem que a partir de 1-O cumtinuarem fe mes fort la cultura i las tradicions
Visca la terra
Va per endavant que em pareix un article molt encertat. La identitat el dia d’avui a Eivissa, és un reflex de l’època que vivim a n’aquesta illa. L’illa cada vegada més, perd la seua autenticitat, per convertir-se en un producte de màrqueting, globalitzat, de paper i cartó, d’on treure doblers. La pèrdua d’aquesta identitat la podem explicar per factors molt diversos, com apunta en el seu article, així com les conseqüències d’aquesta pèrdua d’identitat que també ho són. La manca d’una identitat pròpia sòlida juntament amb altres factors com l’elevada immigració en un espai curt de temps, gent que només està de ‘pas’, economia basada en el negoci turístic, lloc on fer doblers… Fan que molts de cops, la societat estigui poc cohesionada i part d’aquesta gent no s’identifica i és mostra poc respectuosa amb la diversitat i la riquesa del patrimoni natural i cultural de l’illa. Així doncs, com bé comenta en el seu article ‘Qui perd els orígens, perd la identitat’.