TONI ROCA
Quina tabarra -i quin turment que em pesa com una llosa, Vargas Llosa- la llarga,interminable Setmana Santa, que no se inicia precisament tot just ara mateix, sinó que els passats dies abans de ser-ho oficialment, els mitjans d’informació -tots- ja anaven amollant les primeres seqüències, els primers impactes,les primitives essències de llarguíssimes processons que a toc de tambors i de cornetes -i no oblidem la presència viva i rigorosa dels soldats romans- es passegen per totes les zones per exhibir el ‘fervor’, la passió religiosa a ciutats i pobles, per carrers i places -de moment, a les platges amb turistes despulls encara no, però… I altres escenaris on la festa d’aquestes processons semblen sortides de qualsevol pel·lícula d’horror.
Des de La noche de los muertos vivientes o Carrie fins a El resplandor i Viernes 13, sense oblidar ni molt menys La familia Adams i altres seqüel·les. O Los crímenes del museo de cera. Horror i terror, vull insistir, planegen i estructuren totes les setmanes santes possibles i probables. De petit petitó -Palma, anys 40/50- la remor intensa dels tambors i altres acompanyaments musicals em feien entrar a cos, ànima i cor, agòniques pors que es projectaven amb tota la seva força.
Ara, al cap dels anys, quan ho record, la pell es torna fibra de gallina i puc explotar en plors i gemecs inesgotables. Malgrat tot, malgrat les evolucions i canvis palpables a les renovades societats de consum, la Setmana Santa, inasequible al desaliento perdura i perdura. Ja dic, una tabarra. Fins quan? Aquests dies sants són pitjors que un sermó de Pablo Casado.
BEN DIT UNA TABARRA INSUPORTABLE
Una tabarra, sí. Pero las hay peores y que duran más, mucho más. Como la tabarra indepe, con redoble y procesión diaria propios, cofradías, santos, mártires, Judas, Pilatos y romanos. También deja secuelas y crujir de dientes a su paso. Ay.
Pots donar les gràcies de que aqui no fem el Ramadam, que poc va faltar si no fos per la gent que ens va portar aquestes tabarres com tu dius. L’identitat de un poble no este que perdre mai, si no malament anem.
mal bitxo
Mas tabarra es aun la de los azules meapilas y frotarrosarios que vemos por aquí.
Que se queden dentro de los templos y nos dejen en paz.