El temps perdut és l’essència de moltes vides i s’ha d’estudiar a fons. El temps perdut va començar abans de compte. Va ser com si encara no haguéssim après a parlar, i ja s’estàs incorporant on no hi ha res, i ningú es troba a si mateix, perquè si ni existeix, com te l’inventes, el temps, el temps perdut que és teu i només teu?
Es mendiquen les paraules d’amor on es pot. Ho va escriure, com si es confessàs amb ningú i tot ho esperàs dels altres, Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944), i després se’n va anar a dormir una mica, perquè de matinada pilotava avions cap al sud d’Alacant, descrivint línies tortes com el vent gèlid de les nits al desert saharià, o als malsons de qui sigui.
Les paraules són el temps perdut d’algú que podria ser jo mateix. Crec que hauria de fer un viatge immòbil, saintexuperianament i llestos de per vida. Me quedaria més tranquil? O m’intranquil·litzaria una mica més i no podria ni justificar de què, per què, a què ve aquesta pàgina encara mig en blanc que vaig escrivint?
Escriure és mendicar d’alguna altra manera que no se diferencia tant del mendicar a mà estesa a la cantonada d’un carrer concorregut en hores punta. Escriure és mendicar i no esperar que et donin res a la mà estesa.
El temps perdut, però, no es troba mai escrivint, quan just pareix que un, el que escriu, jo mateix, també s’amaga o s’ha perdut. Encara estàs en aquest punt de la lliçó que t’has d’aprendre?
Potser a base de llegir unes quantes vegades el que ja has escrit, però no és segur, en trobaries un mètode de recuperar el temps perdut. Potser sí o potser no. Ja t’ho trobaràs. I encara més podries trobar-t’ho, si n’exprimeixes l’oblit, ja que te’n cauran unes últimes gotes, de temps perdut, de paraules escrites, molt petites, mínimes, que t’aniran front avall i se’t ficaran dins dels ulls, com sal coenta i molt poc blanca, sal d’aquella que no s’eixuga mai.
Però el temps més perdut és el que no s’ha llegit, quan calia de llegir-se’l, des del principi fins al final del que ja s’ha escrit. Ho has entès?
Ramon Barnils (1940-2001) i el ja esmentat Antoine de Saint-Exupéry, sembla que no es varen conéixer. El primer va néixer l’any 1940, com Raimon, el cantant de Xàtiva, mentre que l’aristòcrata i escriptor i també pilot, l’autor de Cartas a una amiga inventada (José J. de Olañeta editor, Palma, 1989), ho havia fet el 1900, i perdria la vida el 1944, segurament abatut per avions enemics a les proximitats mediterrànies de Marsella, com es va comprovar molts anys més tard. Ja s’ha dit: el temps perdut és el que no s’ha llegit. Hi hauria algú que diria que el temps perdut és el que no s’ha viscut de manera suficient, o com pertocava, però tan sols es tractarà d’una mala excusa per a despistar la molt deficient lectura que una vida pot sofrir i que, sense cap dubte, al final la pagarà.
Pagar o no pagar, la qüestió shakespeariana de fons sempre acaba apareixent.
I què hi farem? Toca, com sempre, de carregar-se de paciència i suportar el marasme, l’atemptat eco-suïcida en el temps, el matrimoni forçat de les Cartas a una amiga inventada, ja ho sabem, d’Antoine de Saint-Exupéry, amb els Articles (Edicions de la Magrana, Barcelona, 2001), de Ramon Barnils, trets tots dos llibres, en prèstec civilitzat, de les biblioteques públiques, de Can Ventosa, i de Sant Antoni de Portmany, respectivament. I aquí ho vull agrair, i perquè en quedi constància i destacar, en especial, el privilegi del qual disposam a poques passes de ca nostra, i consultable en xarxa al CABIB, per si volem anar més assegurats.
El temps perdut, ara ho puc dir, no és ni llegir ni escriure, sinó la part contrària d’aquests dos actes, una immencionable part dins de la qual és molt millor de no ficar-s’hi fins a la cintura.
Me’n protegiré com de la pesta, com de la pandèmia, ara que hi hem tornat a ser, i, per tant, amb l’ajut del francès me dispos a repetir com un lloro el que a vegadaes ja havia dit, creient ser original i no ho era mica: Abans d’escriure, s’ha de viure.
M’agraden els dibuixos de Saint-Exupéry que acompanyen els seus textos, una mica teològics, a pesar de ser tan civils, i, sobretot, sòlidament solidaris de la solitud. Com no haurien de ser així les pàgines escrites per un mestre que dibuixava com si fos el seu millor alumne, el seu alumne més considerat de tots, l’únic que amb fidelitat sabia que tendria?
I en va tenir tants, tanmateix, que se’n perden les xifres i no ve a tomb de saber en quants d’idiomes se’l pot llegir. Ja està bé el que va fer-se com millor se sabia. Però hi havia la solitud, a la màxima altura, com el millor manual d’instruccions per a volar i acabar estavellant-se.
M’admira el seu ús del signe d’admiració: Escriure és una conseqüència! La conseqüència queda oberta i podria ser que hagués de viure, més que en ella mateixa, en el que representa, en el que representaria; o potser no voler tornar a viure mica, perquè sempre s’hauria de llegir en comptes d’haver de morir; s’ha de llegir més per tal que hi hagi més vida, i Saint-Exupéry ho expressava amb la ment traslladada al revers on la mort, només la mort valdria finalment la pena, però transformada en el punt de trobada i reunió que ens farà ser i estar millor, quan en sigui l’hora.
Estic content i me pareix com si no ho hagués d’estar tant. L’autor del Petit Príncep considerava que una alegria mai no s’assembla a una altra. Estam ben confosos, per tant, quan les encadenam de manera opressiva i les volem personalitzar, com si ens caracteritzassin d’allò que no som, perquè, senzillament, això no se pot fer ni s’ha de fer.
I què se pot fer, si no s’és un mateix quan se llegeix i s’escriu, i se fingeix que no se fingeix res a canvi de res altre?
A Ramon Barnils, pens que d’estranya carambola, l’he hagut de descobrir, pel que fa a la lectura, des de fa ben poc temps. Tal vegada aquesta és la causa per la qual he començat a empatollar-me sobre si el temps perdut sí, sobre si el temps perdut no, i que quedi opac algun etcètera que segurament no valdria de res, ni per a perdre, ni per a guanyar cap franja de respectabilitat temporal: l’opció finalment indefugible de fer ús de la llengua catalana, per a la pràctica i per a la teoria de la comunicació escrita, val encara un 25 % dels nostres esforços, mentre els setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat, i a Madrid fan festes grosses, com en aquella cançó, que ja no tothom recordarà, de UC?
El fet és que llegir ara els seus Articles m’ha transportat a molts moments de la meua pròpia vida que no recordava gairebé ni haver-los viscut. És un miracle que la lectura ens faci, no recuperar el temps perdut, sinó ressuscitar una vida que per la causa que fos ens va passar una mica desapercebuda, i era la nostra, era la meua, en aquest cas. Ho hauré de subratllar i començar a prendre’n mesures.
Diu Joan de Sagarra (París, 1938), al pròleg d’aquests Articles: Barnils era un home lliure i civilitzat, culte, un català ben nascut, amb idees clares, enamorat de la seva professió, el qual, tot i sentir-se lliure, era conscient de com era de precària aquella llibertat.
La llibertat en precari, quina descoberta més viscuda i assumida tants de cops com a pròpia per tothom. O no és així que ho sent també la lectora i el lector?
El fil interromput de les explicacions de per què es llegeix i alhora s’escriu, sempre amb l’ànim, potser fins i tot amb la certesa que, si no ho fessim, se’ns en aniria la vida i no la recuperariem més. En els altres hi trobam molts d’aclariments i, fins i tot, a vegades, algunes resolucions sobre si ens feim les preguntes adequades, o sobre si per fi hem rebut contestació en referència a aquells interrogants que ens han esquitxat més la cervellera, que ens han fet estar amb l’atenció bastant alterada, i amb les antenes buscadores d’alguna veritat, com si fessim veure que tot podria ser teatre i que naltros formam part de la representació, o qui sap si preferim de tocar ferro i abandonar la jugada per la porta de servei.
Explica Ramon Barnils en una ocasió la terrible afició que patia Marcel Proust de veure torturar les rates amb agulles clavades amb dolorosa intenció als seus cossos indefensos i, tanmateix, molt odiats i temuts pels humans, amb raó o sense. Enguany celebram el centenari de la mort d’aquell autor que va anar a la recerca del temps perdut i ens n’adonam més que mai del seu mestratge i vigència i necessitat de no oblidar-lo, sense primer haver-lo llegit, si no sencer, en bona part, com a mínim, perquè escrivia molt i no dormia quasi mai. Però com deia el clàssic, amor i odi van bastant junts, i a voltes són inseparables, i una de les persones més odiades per Ramon Barnils va ser Carles Sentís (1911-2011), i amb l’odi reincident també es coneix una mica la cara oculta de la lluna.
No m’he entès mai a mi mateix el suficient. D’aquí vendria la necessitat de l’ajut dels altres, que a voltes hi és i a voltes ni se l’espera, i es desfà en el cúmul circumstancial de la quotianitat avesada a patir sempre pel que sigui, poc o molt.
El temps perdut és el temps que ens ha trobat mirant per al finestra com tot va, poc més o menys, com sempre anava i anirà. I no era això. I s’han de canviar els arguments. El propi punt de vista s’ha de tenir en compte, però, quin és? A mi què m’ha passat, per dins i per fora, perquè ara m’interessi a parlar de Saint-Exupéry i de Ramon Barnils?
En el cas de Barnils, no en sabia res de la seua connexió amb les restes del naufragi anarco-sindicalista, a la Barcelona de finals del franquisme i començaments del canvi de règim, que en diríem. Crec que en política, i també en la vida en general, s’ha de tenir molt en compte qui hi fa el paper del perdedor, i per què el fa, i com el fa, i quines causes han dut a què l’hagi de representar i creure-se’l com a identificació ineludible, inqüestionable, encara que sigui tal vegada immerescuda i abusiva.
Si faig marxa enrere en els meus inicis com a lector de premsa, m’he de veure al quiosc de Vara de Rey, a S’Alamera, a l’octubre de 1973, i aquell quiosc ja no existeix, comprant-me el Tele-Exprés, que era un diari en paper, per descomptat, i que es publicava a la tarda, en edició de tarda, que se li deia, i la causa de la meua afició a comprar-me aquell diari va ser la guerra del Yom Kipur, lliurada entre Israel i una coalició de països àrabs liderada per Egipte i Síria, i el conflicte va durar des del 6 d’octubre fins al 25 del mateix mes: 20 dies de guerra, que també commogueren el meu món dels 13 anys que prompte anaven a ser els 14, una altra època.
