Avui, 27 de març de 2018, celebram els 85 anys de l’arribada de Raoul Hausmann a Eivissa, acompanyat de la seua esposa Hedwig Mankiewitz, i de la seua amant Vera Broïdo. Van fugir de l’alemanya nazi, on era considerat un «artista degenerat». Hausmann era un dels membres més actius del moviment artístic Dadà a Berlín, un moviment que volia rebel·lar-se contra les convencions artístiques i burlar-se de l’artista burgès i del seu art.
Segur que no va ser fàcil marxar i deixar-ho tot endarrere però va trobar a Sant Josep un autèntic paradís l’any 1933. Els paisatges rurals i la gent que els habitava el van fascinar, i es va convertir en antropòleg, etnòleg, arqueòleg, arquitecte i fotògraf, un apassionat de tot el que va trobar a Eivissa. Va ser dels primers investigadors a escriure sobre la construcció de la casa pagesa, sobre el paisatge, així com dels costums i vides de la gent del camp. Si no hagués esclatat la guerra civil l’any 1936, segur hauria viscut molts més anys a l’illa.
Els seus escrits, fotografies i dibuixos de les cases pageses es van publicar al número 21 de la revista AC Documentos de Actividad Contemporánea, del grup GATPAC l’any 1936. Revista del grup d’arquitectes entre els quals trobam Germán Rodríguez Arias, Josep Lluís Sert o Josep Torres Clavé, molt vinculats a l’illa. Reconeixien i apreciaven en aquestes antigues construccions mediterrànies un model a seguir, per inspirar-se i projectar la nova arquitectura que estaven desenvolupant.
Hausmann va organitzar dos exposicions, una a Zurich i l’altre a Praga amb les seues fotografies i estudis, amb l’objectiu de donar a conèixer tot allò que havia descobert a Eivissa. Cal destacar que les seues fotografies no només són importants com a document històric, sino que són d’una gran bellesa i mostren la seua forma de mirar la quotidianitat d’una illa.
No va ser un turista, no es dedicà a la contemplació passiva de la bellesa, va ser un investigador molt actiu. Tots sabem que les coses han canviat, el mal interpretat progrés va destruir moltes formes de fer i d’entendre l’illa. Moltes cases pageses ja no existeixen o s’han reformat profundament desvirtuant la seua funció. Eren cases pensades per donar vida a la gent del camp, i és evident que les necessitats generades per les feines del camp han desaparegut.
No hem tractat bé el nostre patrimoni ni i el nostre paisatge. Hem omplert els camps agrícoles amb cases sense escala humana i de mides exagerades. Moltes d’elles pensades només per llogar unes setmanes a l’estiu, amb tots els luxes i ostentacions, per donar sortida al capital. L’illa ha estat i continua essent un taulell per l’especulació urgent que ha transformat l’esperit i l’atractiu de l’illa.
Segurament Hausmann no estaria gens content, ens ha quedat una illa que ni un collage dels seus podria igualar: un paisatge maltractat empastifat de construccions desiguals i sense ànima. Gràcies Raoul Hausmann pel teu temps dedicat a la gent i les terres d’Eivissa.
Per Jordi Salewski Pascual, geògraf.
I gràcies Salewski per l’article.
titus
segueix, tens un bon camí ,anyora els teus escrits anys fà ………..