M’arriba la notícia que ens ha deixat, als noranta anys, el bisbe emèrit de Donòstia, José María Setién. I la nova em porta a recordar l’ocasió en què ens vàrem conèixer i en què vàrem tenir una conversa prou interessant al voltant del dret d’autodeterminació (ell, rara avis entre els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, defensava, sense complexos, el dret d’autodeterminació, d’acord amb el dret internacional i, per què no dir-ho, també amb la doctrina de l’Església).
“Hauran de demostrar que els bascos no som un poble”, deia, “perquè, si ho som –i si ho som o no depèn de si ens reconeixem com a tal o no-, tenim dret a l’autodeterminació; ho tenen magre”. El raonament, senzill i clar, tenia tota la càrrega semàntica, i deixava el dret d’autodeterminació de les nacions sense estat fora de tot dubte. Ho deia, a l’ombra del Canigó, després d’una conferència que havia fet a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, Catalunya Nord.
El bisbe emèrit de Donòstia va arribar a ser una de les bèsties negres de la caverna espanyola, precisament per la seua defensa, coratjosa i clara, del dret d’autodeterminació. Li recriminaven no ser clarament contrari a ETA, quan ell sempre va criticar l’assassinat com a arma política i sempre va defensar la vida per damunt de tot. Va publicar un assaig que, si no ho record malament (i cit de memòria), em pens que es titulava Un obispo frente a ETA. Però entenia que el conflicte que havia portat a l’existència d’ETA era un conflicte polític, i que, per tant, ETA era quelcom diferent d’una mera banda de malfactors. Matisava, que era l’únic que podia fer per avançar en la resolució del conflicte. I no li importava que l’opinió pública espanyola se li tiràs a sobre, perquè entenia la societat basca, element que no compartia amb la majoria dels seus detractors.
Crític amb la constitució espanyola (que, recordem-ho, no varen votar la majoria dels bascos), defensava que fos modificada en el sentit d’adaptar-la a la legislació internacional sobre els drets dels pobles. I sempre remarcava, també, que aquesta visió plural formava part de la manera que té d’entendre-ho l’Església catòlica (encara que la Conferència Episcopal Espanyola sembli entestada a desmentir-ho). Perquè Joan Pau II, quan era Karol Woytila, va defensar la independència de Polònia, emparant-se en el dret d’autodeterminació. Posem per cas, i sense anar més lluny.
Recordam, per tant un home afable, un bisbe compromès, una persona valenta, un intel·lectual destacat, dedicat intensament a la seua tasca eclesiàstica i a la defensa de la pau. Sigui’m permès, des d’Eivissa, tot recordant aquella conversa a l’UCE, aquesta remembrança del bisbe basc, de monsenyor Setién.
BERNAT JOAN I MARÍ
Visca Tabarnia Lliure!!
Con la Iglesia hemos topado Bernat. A este individuo le deseo que descanse en el mismo estado que él se mantuvo en vida. Es decir, sembrando cizaña. Que se le puede desear a quien impidio que se oficiase el funeral del Senador Enrique Casas, asesinado por ETA, en la Catedral de San Sebastian. Cita Ud. a Juan Pablo II, pues bien, a él debemos agradecerle su anticipado pase a la situación de «retiro espiritual», sin duda alguna harto de sus salidas de tono. Dejemos ya de una vez el derecho de autodeterminación en paz, que en los tiempos en que Juan Pablo II no era Papa, Polonia era independiente, detras del Telón de Acero, pero independiente ¿o no?
A caray! Depèn del que entenguis per independència…
Bernat, los dos sabemos lo «independientes» que eran los paises del bloque del Este. No debemos confundir independencia con autodeterminación, termino este ultimo que ya en 1920 la Sociedad de Naciones consideraba que no era una de las reglas positivas del Derecho Internacional, eso fue con motivo de la disputa entre Suecia y Finlandia por las Islas Aland, dicho sea de paso Ud. conoce su situación, ya que fueron objeto de una pregunta durante su epoca de Euro-parlamentario.
A caray, quan llegesc els vostres comentaris sempre em queda un dubte al tinter. I, com que dialogam sovent, m’agradaria conèixer-ne la vostra opinió. Com solucionaríeu el contenciós plantejat per Catalunya? (I no em digueu que complint la constitució, etc, etc, perquè ja s’ha vist que això no funciona).
Per cert, tenc amics i coneguts a les Aland, on el respecte a l’unilingüisme en suec és escrupolós, malgrat que la sobirania sobre les illes és finesa. Allà ningú els ha volgut imposar cap bilingüisme. (De fet, el bilingüisme d’avui, a les Aland, és suec-anglès, cosa molt normal a Finlàndia).
Pues infringiendo leyes, Confrontado a la población llegando a extremos peligrosos.
Tratando de imponer el dogma único independentista etc…
Espera qué esto me suena mucho. Pero si está debe ser la mejor opción seguro Joan.
Esperó que ni Jonqueras ni Carles me escuchen no vaya a ser que me quiten la idea.