Dilluns 21 de juny de 2021 passarà a la Història com el dia en què el Consell d’Europa va pegar una repassada més espectacular a la Justícia espanyola i, més concretament, al Tribunal Suprem. A l’Estat, en definitiva, perquè el Suprem, l’Audiència Nacional o el Tribunal de Comptes són part de l’Estat (espanyol). L’Assemblea General del Consell d’Europa, analitzant paral·lelament el tractament de Turquia envers els kurds i d’Espanya envers els catalans arriba a conclusions que, per devers Madrid, no deuen fer massa gràcia.
Desgranem-ho per parts. El Consell d’Europa reconeix que al Regne d’Espanya hi ha presos polítics. Els “polítics presos” ho són, segons la seua assemblea general, de manera injusta, per una estrafecció del dret i per la creativitat entorn de determinats delictes per part de les més altes instàncies judicials espanyoles. Exigeix l’alliberament immediat dels presos polítics. No dels nou que surten a totes les portades, sinó dels que no hi surten, que són molts més. Exigeix, també, que es deixi de perseguir per projectes polítics concrets (com ara la voluntat d’una Catalunya independent): per tant, que cessi la repressió pel referèndum del Primer d’Octubre, que de moment només afecta devers tres mil tres-centes persones. No són nou, diu el Consell d’Europa: són 3.300!!! Ah! I exigeix que es retirin les euroordres contra els exiliats i que, per tant, Puigdemont, Comín, Ponsatí, Rovira, Gabriel i tota la resta puguin campar tranquil·lament per qualsevol lloc de la Unió Europea, inclosos tots els territoris del Regne d’Espanya. (Per cert, això ja també ho havia dit el Tribunal de Justícia de la UE).
Exigeix que es reformi profundament el codi penal espanyol i, sobretot, que es recondueixin els estrafolaris delictes de rebel·lió i sedició. Que s’acabi amb la judicialització permanent de la política (que afecta directament la llibertat d’expressió en forma d’autorepressió de tots els que tenen por). Que s’assoleixin els mínims estàndards europeus de democràcia i llibertat.
Més llest que una centella, i sabent el que passarà, Pedro Sánchez canta òpera al Liceu: concedeix l’indult a nou dels presos polítics catalans (els més significats, això sí). Llegint el discurs d’en Sánchez i llegint el text de la resolució del Consell d’Europa podem veure a quina distància es troba encara el que està disposat a cedir l’Estat espanyol del que li exigeixen les autoritats europees. Per un estrany fenomen que no aconsegueix de capir del tot, molts diaris i d’altres mitjans de comunicació dediquen més tros al que ha dit Sánchez que no al que ha dit el Consell d’Europa. No deixa de ser extremadament estrany, encara que coneguent Espanya sigui fins i tot esperable. Entre informació i propaganda, a la sagrada unidaz li convé més la propaganda, certes.
Bernat Joan i Marí
Spañistan..