Si alguna cosa sabem del cert els que hem nascut i viscut submergits en el sistema capitalista és que allò essencial gira i gira però mai no canvia: hi ha una enorme massa de gent que es mata a treballar i una porció petita que viu a tot drap gràcies a la feina dels altres i sense pegar ni brot. L’únic que evoluciona és el nom d’allò que passa, i així fem veure que avancem. A sobre, com que vivim l’etapa més idiota de la història de la humanitat, el que es porta ara és donar un toc British a la pobresa, canviar-li el nom i anomenar-la tendència.
Per exemple, ara ja no es diu “tinc 40 anys i un bon sou però visc amb els pares perquè no m’arriba ni per pagar-me una habitació”; es diu “estic fent nesting”. Si ademés et toca treballar durant les vacances perquè no t’acomiadin, diràs que fas workation, que fa més fi. I si les vacances les passes a casa perquè no et pots permetre ni tres nits d’hotel, digues que fas staycation i quedaràs com un rei. Si finalment et pots independitzar però et toca compartir pis amb desconeguts que, com tu, estan més a prop de jubilar-se que de l’edat de la primera comunió, tranquil, que no ets un pringat: és que fas coliving.
Hi ha una sospitosa epidèmia que vol disfressar les misèries quotidianes de súmmum de la modernitat, de fenomen al qual aspira el jovent de països que ens van ensenyar a admirar, com ara Regne Unit, Suïssa o Alemanya. Tot és molt eco, molt de reconnectar amb un mateix, molt de solució real, molt alternativa atractiva, molt la nova moda que atrau els inversors, molt urbanita i molt trencador. Per dir-ho en una paraula (anglesa, per suposat), tot és molt cool, però un cool que deu venir del fet que no hem de perdre el somriure tot i estar acollonits, amargats, oprimits, fotuts, empobrits i ben donats pel cool.
Entre tantes asenades, és normal que es doni bombo a un fenomen que en els meus temps s’hagués dit “riques perdent el temps” però que avui anomenem tradwifes. Són unes senyores blanques i riques que asseguren dedicar la vida a cuidar els seus marits; sempre havia cregut que a qui havíem de cuidar era als malalts, als vells, als infants o a qui sigui que no es pugui valdre sol, no als homes d’aquestes senyorones, uns mossos amb cara de bona salut i de no cansar-se gaire en el seu transitar per la vida. La ideologia ultraconservadora que ressona a les cuines resplendents d’aquestes senyores defensa que reben la protecció d’un home a canvi dels seus panqueques de cardamom sense gluten, dels panets de llavors de quinoa i gallaret o dels snacks que necessiten quinze hores de preparació. Tant de bo un dia expliquin de què les estan protegint. Serà dels mamuts, que es van extingir fa miles d’anys? Ingènua de mi, em pensava que vivíem en un estat de dret on la protecció de la ciutadania sorgeix dels impostos i de l’estat del benestar, i ara resulta que vivim a la jungla.
Un tret comú de les tradwifes és que no parlen gens als seus vídeos i, quan ho fan, fingeixen una veuta infantil forçada que fa molt cringe, un altre mot en anglès que podríem traduir per un estrepitós “quina caguera”. No és estrany que els masclistes s’hagin alçat com els grans defensors d’aquesta tendència. Què pot agradar més a un home que necessita sentir-se superior que fer-se la idea que la seva parella és una nena obedient i submisa? És a ells a qui s’adrecen els vídeos, i son élls els qui s’empipen perquè no volem ser el que anomenen “dones d’alt valor”. Posats en aquest nivell de cosificació de les persones, encara no han explicat què passarà amb aquestes senyores quan el seu “valor” es redueixi, quan es posin malaltes o quan siguin velles i no puguin lluir el pentinat i la manicura perfectes.
El cas és que després d’unes quantes voltes a la roda, ara ja sabem com es comporten aquests que ens taxen com si fóssim una furgoneta i que només esperen de nosaltres docilitat i servitud: no cuiden de ningú, mai hi són quan se’ls necessita i no els fa res abandonar la dona quan ja no els fa servei. He començat dient una petita mentida: que tot gira i gira però mai no canvia. El cert és que una cosa sí l’hem canviat: avui escollim tenir al costat algú que ens ajudi a créixer i a realitzar-nos a la vida i que ens feliciti quan arribem al final del camí. O dit sense anglicismes, clar i català: hem deixat de normalitzar l’abús en les relacions de parella.
Per Oti Corona
La policia lila de la moral.