Un matí de tempesta, per Antònia Escandell

Ha posat sa safata damunt sa taula per anar-la omplint de vaixella bruta i ses restes des bufet lliure des tot inclòs de s’hotel mentre li arriben des des vestíbul ses exclamacions de decepció des turistes que veuen caure sa tromba d’aigua a través des finestrals, asseguts a ses butaques, i remuguen per es dia de platja perdut i que allò no els ho havien avisat quan varen fer ses reserves, ni entra en es segur des viatge.

Algú aconsegueix sobreposar-se a sa frustració generalitzada i esmenta sa bellesa de ses palmeres vinclades per sa força des vent, sa llum d’argent esmoladíssima, sa voluptuositat d’una mar arravatada, salvatge, i sa malenconia de matalassos d’aigua, gandules, cadires de plàstic i para-sols arrossegats per sa torrentada, desfilant davant es finestrals des vestíbul com actors que surten a s’escenari per rebre s’aplaudiment des públic acabada sa funció. I en sentir públic i funció comencen a sortir mòbils de bosses i butxaques, i s’ambient pareix que es relaxa una mica davant s’expectativa de sa impressió que causaran a ses stories es vídeos de s’espectacle.

Es mira sa mà aturada enmig des gest de moure sa tassa de cafè amb llet, amb es bocí de croissant que sura a sa superfície, des de sa taula a sa safata. Colpida, immòbil per mor de sa impressió, triga un segon a adonar-se de sa causa d’aquest sotrac; es bocí de croissant estovat dins es líquid marró és com un diorama des seu matalàs surant enmig d’un bassal de fang, allà, a Can Rova. I sobreposant-se a sa feredat encara esbossa un somriure en pensar en es viaranys tan insospitats que pren es pensament, en sa punxada de neguit que havia estat mirant d’esquivar tot es matí i se li ha manifestat d’aquella manera tan sobtada i brutal a través d’un bocí de croissant dins una tassa de cafè. I pensa en sa ironia de tots aquests turistes contemplant es temporal des des confort d’un interior que els és hostil, i pensa, també, amb aquesta estranya manera de pensar pròpia des moments liminars, en com la va trasbalsar, en arribar, allò des joves que morien esclafats al voltant de ses piscines, i aquella mania higiènica tan occidental, tan europea, de fer desaparèixer qualsevol senyal de sa desfeta, com si amagar-ne es rastre pogués fer que allò no hagués passat mai. Tan diferent des seu país, on ses morts tràgiques es recorden amb creus, altars domèstics i ramells de flors durant anys, i sa imatge de ses piscines de s’hotels sembrades de creus entre ses gandules ocupades per cossos joves i esplèndids prenent es sol li sembla d’una bellesa pura i torbadora.

«[…] i sa imatge de ses piscines de s’hotels sembrades de creus entre ses gandules ocupades per cossos joves i esplèndids prenent es sol li sembla d’una bellesa pura i torbadora».

Antònia Escandell

Tot això ho va pensant mentre acaba de recollir sa taula, tragina sa safata curulla fins a sa cuina, omple es rentaplats, hi posa sabó, ajusta es programa i l’encén, i s’asseu en una cadira mentre sent com dins es rentaplats es desferma una altra formidable tempesta que acabarà amb qualsevol rastre des cafè amb llet i es bocí de croissant, i quan n’obri sa portella allò no haurà existit mai, així com sa tempesta que està assolant s’illa ja deu haver acabat, a hores d’ara, amb ses romanalles de sa desfeta de Can Rova.