Es sensors de sa nau mos havien guiat sense gaires vacil·lacions fins aquella illa des Mediterrani, que ara sobrevolàvem deixant que es escàners fessin sa seua feina. Ses dades que apareixien a ses pantalles des monitor informaven d’uns detalls insòlits: es tractava d’una civilització extinta probablement de no feia tant, segons es deduïa de ses restes d’aparells tecnològics i mecànics que els permeteren fer-ne una datació aproximada. En canvi, i això era lo més sorprenent, altres rastres d’aquella civilització, segons s’analitzaven, retien compte d’una organització social més pròpia de règims molt anteriors en es temps, més propera a un sistema feudal; com a mínim, aquestos eren es resultats provisionals que mos donava s’ordinador de bord, que seguia rebent mostres i les contrastava amb sa informació recaptada referent a sa civilització que havia habitat es planeta fins feia poc.
Quan va parèixer que sa computadora tenia prou informació, ses pantalles es van inundar d’imatges que s’anaven succeint, cadascuna més aterridora que s’anterior, i que sa tripulació contemplava esfereïda. Sa vegetació havia conquerit cada racó i cada resquill d’aquelles runes, homogeneïtzant, com només sap fer es pas des temps, ses restes de sa vella civilització; uns recintes delimitats per murs altíssims que contenien grans edificis, ajaçats aquí i allà com esquelets de dinosaure, havien estat saquejats, i mobles i teixits i objectes decoratius que s’endevinaven de gust exquisit estaven escampats per ses restes d’antics jardins i piscines i pistes de joc. Arreu de s’illa es repetia s’escena: luxoses construccions d’habitatges, amb piscines i jardins, voltades sempre de murs altíssims, mostraven signes evidents d’haver estat saquejades. Unes enormes estructures que semblaven santuaris -però es computador aviat va informar que en realitat eren «discoteques» (sic)- mostraven ses cúpules i piràmides i voltes de vidre vandalitzades, i tot es sistema elèctric de cables i bateries i aparells de darrera generació fets un embull inservible. Sa costa era una successió de runes de locals que també devien haver estat luxosos, a jutjar per ses romanalles que en quedaven, però que semblaven devastats per un gran tsunami que hagués assolat tot es perímetre de s’illa. I a s’altra banda d’aquells murs altíssims, descampats interminables coberts d’una catifa de plàstics de colors, palets, aquí i allà autocaravanes desguassades i containers, i de tant en tant estructures precàries de fusta i pladur que encara es mantenien en peu de pur miracle.
Al centre de s’illa hi havia una estructura que cridava especialment s’atenció per ses seues dimensions. Era una d’aquelles «discoteques», molt més gran que ses demès, que en un des terrats de diferents nivells visibles des des cel tenia una inscripció:
UNVRS
Most Astonishing Totalitarist Understatement Thieftatorship Ever Seen
Sa llegenda estava escrita en una lletra d’impremta pulcra i regular que cridava s’atenció per sa gran diferència entre sa mida de ses lletres majúscules i ses minúscules, cosa que feia que, des d’una distància suficient, només se’n poguessin llegir ses majúscules. Segons sa computadora, era justament des d’aquell edifici, que sa nau havia rebut sa senyal. Una recerca a sa base de dades mos va permetre reconstruir es anys immediatament anteriors a sa revolta que havia desencadenat s’extinció d’aquella civilització.
Segons semblava, s’edifici en qüestió s’havia erigit en centre governamental de s’illa, i es seus propietaris, mitjançant un cop d’estat, havien acabat instaurant oficialment sa dictadura caciquil que de feia anys practicaven de manera encoberta. Aquells murs altíssims havien estat construïts per separar ses elits des esclaus, que malvivien en infrahabitatges construïts per ells mateixos en es descampats i es solars. Es esclaus, esperonats per sa misèria, havien sabut utilitzar s’única arma de què disposaven, s’avantatja numèrica, per organitzar-se en una mena de Commune i iniciar una revolta que s’havia anat replicant a altres punts des planeta, i que només s’havia pogut reprimir a un preu altíssim: s’extinció de tota sa civilització, llevat des pocs elegits que havien fugit en una nau, mitjançant una arma secreta de destrucció massiva.
S’illa semblava situada en un des centres energètics més poderosos des planeta, i aquella era sa raó que mos havia portat fins allà amb s’objectiu d’iniciar-hi un nou ordre mundial. Era es moment que havíem estat esperant de feina molt; s’hemeroteca de s’ordinador de bord mos recordava ara altres intents, com s’episodi de Nova Jersey, es 1938, que va ser un fracàs i va estar a punt de frustrar tota sa missió, si no fos perquè en es darrer moment vàrem tenir sa pensada d’enviar-hi un des nostres i fer-lo passar per s’actor Orson Welles, que va saber convèncer tothom que sa retransmissió d’aquells fets no era més que s’adaptació d’una novel·la de ficció, The war of the worlds.
Més endavant, es mateix enviat, n’Orson Welles, va encobrir amb sa pel·lícula F for Fake un primer intent a s’illa, igualment frustrat i que va passar molt més desapercebut, i, molt temps després, es propietaris d’UNVRS, espantats per sa possibilitat que una incursió extraterrestre frustrés es plans des futur cop d’estat, varen fer passar un nou intent que va fer llufa per una sofisticada campanya publicitària de sa nova discoteca. S’hemeroteca de bord només va trobar un document de s’època que presagiava d’una manera bastant aproximada allò que estava a punt de passar. Era una història de ciència ficció i es titulava Un nou ordre mundial.
Molt bo!